Lo raconet de la Boira

Tinc un diari on sempre acostumava a escriure el balanç de l'any el dia 31, avui el tenia a la mà, i he estat apunt de començar, però he cregut que ja que tinc el blog que millor que fer-ho aquí. Els dubtes estaven en que aquest any m'han passat moltes coses, i la veritat, no tenia gaires ganes de recordar-les, però bé, no per oblidar-les deixaran de ser-hi.

Vaig començar l'any amb una tristor punyent, el meu iaio havia mort feia molt poc, i la salut de la meva mare em tenia molt preocupada. Tot i així tenia projectes i ganes, estava a l'atur, un atur voluntari, perquè vaig decidir preparar-me unes oposicions i també estava enmig del merder de la reforma del meu piset. Els primers mesos del any els puc resumir amb: paletes, últims retocs, comprar mobles, netejar, caixes, trasllats...Bé, ja sabeu que és tot això...La veritat és que estava il·lusionada, tot i que amb la meva parella quasi ens tirem els plats pel cap. Perquè hi ha tanta tensió quan hi ha canvis?

Entre una cosa i una altra, no em vaig donar compte i em vaig plantar al maig, i els 30 anys s'apropaven, i com no, vaig tenir la crisis dels 30, necessitava fer canvis en la meva vida (encara no sabia tot el que m'esperava).
Vaig fer els 30 anys en un viatge molt especial. Van venir acompanyats del que jo em pensava seria un canvi, fins i tot vaig arribar a plantejar-me algunes coses molt serioses aquells dies. En tinc un record molt agradable, la veritat.
Quan vaig tornar del viatge, vaig decidir obrir Gossades, necessitava fer alguna cosa diferent, i bé, això m'ha permès conèixer-vos a tots vosaltres, i viure un món totalment nou per a mi.

L'estiu va ser diferent, estrany, amb poques ganes de fer coses. La meva parella s'estava plantejant un gran canvi en la seva vida, i jo el vaig recolzar en tot, realment creia que és el que havia de fer, tot i que sabia que aquest canvi a mi m'acabaria afectant d'alguna manera, no sabia si positivament o negativament, però sabia que m'afectaria.

Després a la tardor tot és va precipitar, molts canvis, molt ràpids i jo navegant pel mig feta un embolic. Jo em vaig començar a centrar en un nou projecte que em fa molta il·lusió.
Diuen que les coses passen per algun motiu, jo no m'ho havia volgut creure mai, però després d'aquests mesos estranys ho començo a creure fermament. Crec que tot el que m'ha passat havia de passar, perquè m'ha ajudat a veure les coses d'una altra manera, a veure les coses més clares, i a saber que vull en aquesta vida.

Resumint que ha acabat l'any i visc sola al meu piset, amb les meves dos gosses. Res a veure amb el que tenia en ment al començar l'any, o sigui que no penso fer cap propòsit per l'any vinent, perquè no serveixen de res, un dia t'aixeques, i veus que tot ha canviat. Em deixaré portar, sense mirar gaire endavant...

Bon Any a tots!

No se que passa que últimament cada cop que vaig a casa els pares acabo amb mal de panxa. Bé, no cada cop, però ha coincidit que cada cop que he agafat un mal de panxa ha estat allà, i és d'allò més emprenyador tenir la teva mare preocupada, al darrera tot el dia.
Doncs això és el que m'ha passat aquest Nadal, després de dinar a ca la iaia, i d'acabar ben tipa. Per si no n'hi hagués prou amb el dinar, em vaig fotre 4 lioneses, i un bon tip de torrons, i tot per res, perquè vaig arribar a casa, i lo primer que vaig fer va ser anar al lavabo i deixar tot el dinar de Nadal allà! Quin greu! Tant bo que estava! Però la cosa no va acabar aquí, suors fredes, corregudes al lavabo, vaig passar la nit del lloro, i lo pitjor de tot: la meva mare!

Mare: Que et porto?
Jo: Res.
Mare: Com et trobes?
Jo: Bé. (estava agonitzant però bueno, qualsevol li diu en aquestes situacions).
Mare: Té, te fet una camamilla.
Jo: T'he dit que no vull res.
Mare: Beu.
Jo: No. (marejada com una sopa, que no podia ni articular paraules, i menys discutir, és clar...)
Mare: T'anirà bé!
Jo: Nooooooooo, que no veus que ho tornaré a treure.
Mare: Beuuuuuu.

I així incordiant fins que jo cedeixo i acabo bebent, i és clar, 5 minuts després, una altra carrera al lavabo per treure la camamilla. Argh!!

Mare: Beu més, que t'ha anat bé.
Jo: Bé???!!! Però que dius??!! Que no veus que m'ha anat fatal? Vull Primperan.
Mare: Ja saps que no en tinc d'aquestes coses, et puc fer una altra infusió.
Jo: (això ho pensava, no ho vaig dir en veu alta) vull marxaaaaaar a casa meva.

A l'un demà, feta un drap, vaig enfilar cap a l'estació de trens. Això si, aguantant a la meva mare, dient-me que com podia marxar en aquestes circumstàncies, i la veritat és que estava fatal, el viatge és va fer llarg, però per mi va ser un alleujament arribar a Barcelona.

Doncs res, que han passat uns dies, però el virus es resisteix, i encara em dona una mica de malestar. Però clar, això no li puc dir pas a la mama. :)

No em vaig poder resistir, quan vaig veure al FNAC que el dia 28 el podria comprar ja estava babejant...Ahir mateix vaig anar cap allà a primera hora, i ja el tinc! És un totxo, 1258 pàgines, no se d'on trauré el temps i lo que es pitjor, no se on el podré llegir:

És que el llibre pesa lo seu, no m'atreveixo a deixar-lo a la estanteria de sobre l'ordinador per si pesa massa. Crec que abans de llegir-lo hauré d'anar al gimnàs.

I em preguntareu a que venen tants problemes per un llibre, és que el llibre en qüestió és: Un món sense fi (Ken Follett) la continuació d'Els Pilars de la Terra, el meu llibre preferit sense cap mena de dubte. Tinc unes ganes boges d'endinsar-me dins la lectura. Això si, no puc evitar tenir una mica de por a la decepció, ja ho diuen que mai segones parts són tan bones. Però per poder opinar, primer l'hauré de llegir. Dintre de molt temps, quan l'hagi acabat ja us explicaré que m'ha semblat, i faré una guia pràctica de com llegir-lo sense destrossar-se l'esquena.

Tinc un munt de posts pendents d'escriure, tants que no se per on començar! Tinc pendent repartir els premis al blog solidari, tinc pendent un meme del Gatot, un altre de la Trillina i el balanç del 2007 que va proposar el Xexu, i altres posts que fa dies que em ballen pel cap. I em preguntareu perquè no en faig cap, doncs primer que tot perquè he estat uns dies pel poble, sense internet, que això es molt dur, segon perquè no tinc temps, i avui que m'anava a posar al veure que tenia 91 posts pendents de llegir me esverat! Però que feu?? Perquè treballeu tant? Està clar que aquest any el tió m'ha cagat molts posts, i a mi que m'encanta però també vull que em cagui temps per poder-los llegir i comentar tots! Aish!
Doncs res, aquest post era per agrair-vos els vostres, que són regalets de Nadal per a mi (anava a posar que són cagadetes de tió, però quedava una mica lleig).
Per cert, quina versió del caga tió canteu vosaltres? Jo aquesta:



He cantat en veu alta a veure si colava i em cagava un mica de temps....però em sembla que això no podrà ser! L'any vinent ho tornaré a intentar.

Porto uns dies desconnectada de la blogosfera, bé, suposo que ja ho heu pogut observar! La veritat és que no he tingut gaire temps, i si us he de ser sincera, tampoc gaires ganes. Suposo que ja és nota que no estic en el millor moment, i mira, no m'ho pensava però això m'afecta bastant a l'hora d'escriure. Tot i així he volgut fer aquest post per desitjar-vos a tots unes Bones Festes! Que sou la meva família virtual! Mengeu tantes neules, torrons i polvorons com pugueu!! I que l'any vinent ens porti molts posts a tots! :D

Abans d'ahir va fer un any, i no ho vaig recordar. Bé, de fet, ja feia dies que sabia que queia per les dates, però no volia recordar el dia. Recordar el dia, hagués fet que passés un mal dia, i així evitant saber-ho, doncs no ha estat tant dur. No se perquè em pensava que era el dia 16, però no, va ser l'11 de desembre del 2006. I ara ja ho recordaré per sempre. Tot va anar tant ràpid i tant lent a la vegada, que no sabia ni quin dia era, van ser uns dies tristos. Però em vaig poder acomiadar d'ell, dos dies abans, vaig anar a veure'l, sabent perfectament que seria l'últim cop que el veuria. Em van dir que estava sedat, que no és donava compte de res, però no va ser així. Jo no el volia veure, no sabia si seria lo suficient forta, però ara miro enredera i sempre em quedarà aquell últim moment amb ell. Vaig entrar a la seva habitació, estàvem sols, li vaig acariciar la galta,va obrir els ulls i em va mirar, em va clavar la mirada, sempre ho recordaré. Li vaig fer un petó, i li vaig dir que l'estimava, mentre la meva àvia ja em venia a buscar. Dos dies després va morir.
Fent balanç d'aquest últim any sense ell, us puc dir que l'he trobat a faltar moltíssim. Si, ja se, estàvem allunyats, però ell era allà, al meu petit racó de felicitat, i ara ja no hi és. He trobat a faltar que hi sigui. I sobretot he trobat a faltar el seu somriure.
Volia fer un altre tipus de post, recordant-lo, recordant aquells moments, però no ho vull fer, el vull recordar bé, somrient, recordar els bons moments. Ell volia que estesem bé, que ens alegréssim per ell, que per fi descansaria. No em puc alegrar de que ja no hi sigui, però se que ara està millor. I per això, per ell, i perquè és una de les persones que m'he estimat més en la vida, no vull fer un post dramàtic, i no vull plorar. Simplement vull recordar aquest gran home com és mereix, recordar els grans moments que em va donar i pensar que si encara ara sento aquesta buidor és perquè les estones amb ell van valer realment la pena.

La iruNa m'ha donat el premi al Blog solidari, i la veritat és que m'ha fet molta il·lusió, tot i que no se si el meu blog és solidari. Malgrat tot, després de llegir perquè és dona aquest premi, suposo que em podria incloure, però crec que hi ha molts blogs que també és mereixen aquest premi. El raconet te molt poc temps, i estic molt contenta de començar amb un premi com aquest. Moltes gràcies iruNa. El premi consisteix en:
Distingir set blocaires que compartixin idees i opinions, o que simplement mostrin el que saben i ho facin d'una manera totalment altruïsta, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir. És una cadena :cal enviar un correu als nous blocs distingits i aquests, a la vegada, han de continuar la cadena amb set blocs més, i així successivament.
Em permeto el luxe de donar-me uns dies per reflexionar a qui donaré el premi, tot i que tinc molt clar que una de les premiades seria la iruNa, però es permet retornar el premi?

Avui és el teu aniversari Akairi's, i fa dies que et tinc abandonada, i em sap molt greu, però vull que sàpigues que estic aquí, i t'agraeixo molt que tu també hi siguis, i mira, t'ho he volgut dir per escrit. He utilitzat una foto teva, jeje, quin morro que tinc! M'encanten les teves fotos! Fa poc temps que ens coneixem, i ets d'aquelles persones que ha entrat en la meva vida i s'hi ha quedat, i no et deixaré marxar pas. I no et queixis per la edat, que encara ets jove, i encara ens queda molt per preocupar-nos de la salut! jajaj, o no! Frikis i hipocondriacas, quin parell!

Moltes felicitats!!

Tots heu sentit l'expressió li ha anat d'un pèl. La utilitzem molt, la que potser no utilitzem tant és la de li ha anat per un pèl de cony, que ve a tenir el mateix significat, però emfatitza en el fet de que li ha anat molt justet. Que dius, estrany, perquè un pèl de cony és més gruixut que un de normal, però mira...
La vida està formada de casualitats, de multitud de moments en que ens ha passat alguna cosa, i ha anat per un pèl, que no ens en passi una altra, i això probablement ens hagués canviat la vida. No sabrem mai com haguessin estat les coses, si no hagués passat aquella casualitat que va fer que et desviessis del camí que havies triat. Se que no has de pensar mai en que hagués passat si hagués fet això o lo altre, que hagués passat si en aquell moment no s'hagués creuat aquella persona, o no s'hagués creuat aquella oportunitat... Però avui estic reflexiva, i m'he parat ha pensar en algunes de les coses de la meva vida, que haguessin pogut ser, i que per un pèl de cony no han passat, o si. El fet és que no ho sabré mai, i millor així.

Per un pèl de cony:

No crec en el destí, ni en totes aquestes coses, però el que és clar és que som qui som per la suma de moltes casualitats.

Quan ens passa alguna cosa dolenta a la vida tenim dos opcions clares:

La primera opció, enfonsar-nos, crec que és la opció fàcil, és fàcil deixar-te portar pel dolor en un determinat moment, el que realment costa és posar-hi dos collons, i deixar de "regodearte en la mierda". I perquè us explico això? Doncs bé, aquest matí m'he aixeca't amb força, amb moltes ganes de tot, però no se perquè, fa una estona mentre tornava cap a casa caminant, m'han començat a relliscar llàgrimes galtes avall pel mig del carrer! Que ja em direu també, quina fila devia fer! A mi em va molt bé plorar, quan ploro trec tota l'angoixa que porto a dintre, i em quedo tranquil·la, el gran problema el tinc quan no ploro, que se m'acumulen els nervis a la panxa i tinc ansietat. Mentre anava caminant anava pensant que no aniria a comprar, que no em faria el dinar, que em posaria al sofà o m'estiraria al llit directament i em deixaria portar pels sentiments, sense intentar lluitar-hi, que fàcil que sonava dins el meu cap...De fet, ahir ho vaig fer, ahir no tenia ganes de res, quasi no vaig menjar...i ni em vaig donar compte.
A mesura que m'anava apropant a casa, cada cop veia més aprop el meu sofà i la meva manteta. Però davant de la porta, m'ha passat una cosa inesperada, els meus peus m'han portat carrer amunt fins al Condis, i he anat a comprar per fer-me el dinar. I sabeu que us dic? Doncs que trio la segona opció, tirar endavant. Encara que em vinguin dies difícils, encara que estigui depre o tingui ploreres, no em deixaré anar, tiraré endavant, ho tinc molt clar. Jo no estic feta per plorar-me les penes, sempre he estat molt forta, tot i que últimament aquesta força s'havia amagat tant que no sabia ni que la tenia.
Totes les situacions tenen una part positiva, t'ajuden a redescobrir-te, i veus facetes de tu que no sabies que tenies, o que tenies oblidades.

Si, ho reconec, estic enganxada a internet, i sobretot als blogs, com la majoria de vosaltres. Fa temps vaig fer aquell test que corria per la blogosfera, i em va donar tant alt, que fins i tot em va fer vergonya. Això si, tot i està enganxada a vosaltres, no arribo a aquest extrem...M'ha fet molta gràcia la foto. Segur que més d'un us sentiu identificats! Si heu somrigut al veure la foto és per alguna cosa...Potser és que no ho heu trobat una idea tant descabellada! Algú de vosaltres ha arribat a aquest extrem? (espero que no!) Us heu trobat algun cop en alguna situació compromesa, a la feina, amb els amics o amb la parella per culpa del nostre vici? Que heu arribat a fer per tal de poder-vos connectar una estona a internet? Va, expliqueu els vostres casos, que segur esteu tant malalts com jo!!