Lo raconet de la Boira

Que com he arribat aquí? La veritat es que és una història tant increïble que em sembla que estic somniant.

Avui tenia un dissabte tot planejat, primer havia d'anar a l'Ikea a comprar un sofà nou, i després havia pensat d'apropar-me a la platja, els primers rajos de sol s'han d'aprofitar!
Després de passar més estona de la prevista a l'Ikea, he sortit amb un bonic sofà marró, molt més car del que em pensava, però n'estic molt contenta, és el més còmode de tota la botiga, i us ho dic jo que els he provat tots. L'he carregat al cotxe com he pogut, i apa, he enfilat carretera amunt cap a la platja.

He trobat retencions. És veu que no he estat la única que ha tingut la genial idea d'anar a la platja. Quan ja portava una bona estona parada, me fixat que més endavant hi havia unes quantes noies que també devien voler anar a la platja, i s'han cansat d'esperar al cotxe. Perquè han baixat, i s'han posat a prendre el solet amb molt poca roba...
Saps que? Jo mi apunto! He deixat el cotxe a la "cuneta", i he tret el sofà (ja que el tinc...) a més, he pogut observar que no he estat la única que ha tingut la idea, hi ha sofàs i butaques escampades per tot arreu. He colocat el sofà al costat de la carretera, me ficat ben lleugereta de roba i me "escarxofat" a prendre el sol. I tot hagués estat perfecte sinó fos perquè la gent és molt envejosa, tothom volia comprar el meu sofà. Ja era la vuitena vegada que un cotxe s'aturava al meu costat, baixava la finestreta i em preguntava:

-Quant?
-No està a la venda, l'acabo de comprar, i és molt còmode, si en vols un et puc dir on l'he comprat!

I no se perquè em miraven "raro" i s'allunyaven emprenyats.
Entre això, i que em sembla que no els he caigut bé a les altres noies, (alguna m'ha insultat i una m'ha tirat un pedra i tot!) he decidit buscar un lloc més tranquil. He carregat el sofà i apa, m'he ficat per uns camins que portaven a un bosc, he buscat una clariana i aquí em teniu, prenen el solet. Llàstima que hi ha arbres que em fan una mica d'ombra, però per lo demés, els animalons són molt més bona companyia que no pas aquella gent de la carretera.

I ara em pregunto...això ho he somniat o ha passat de veritat? Sinó fos per aquell estrany ésser de la flauta juraria que és real. Que estrany...aquesta flauta cada cop s'assembla més al soroll del meu despertador! Uf! Que tard! M'he dormit! Vaig a vestir-me que he d'anar a l'Ikea a comprar un sofà!

La nova proposta de Relats Conjunts

Així és com s'hem pot definir millor, sóc poca cosa. No se si és perquè de petita no volia menjar, si és perquè els meus pares es van esforçar més amb la meva germana petita, o que a l'hora de repartir les carns a la meva família és van oblidar de mi. Sigui com sigui, el fet és que sóc molt poca cosa, medeixo 1,57 i sempre he pesat poc, no és que estigui prima, però sóc menuda i ho sembla. A mi em posa dels nervis que la gent em digui que estic molt prima, perquè no m'agrada estar-ho, i perquè de fet no ho estic. Bé, aquest ja seria un altre tema.

El fet és que porto uns dies que no em conec, el reflex que veig al mirall s'hem fa estrany. Els pantalons no em passen. L'altre dia em va saltar el botó de la cremallera d'uns texans! I que veig al mirall? Doncs una Boira arrodonida. I ja, la prova final, el meu pare em va dir que em veia més grasseta, i jo vaig corre cap a la bàscula, i no em podia creure el que veia, jo mai havia pesat tant! Un somriure s'hem va dibuixar a la cara, m'agraden molt aquests kilets de més. Coi, que sembla que sigui ara que faig el canvi, i la regla em va venir quan tenia 12 anys, i ara en tinc 30! M'estic desenvolupant als 30? Sóc un cas per estudiar?

A la meva família sempre hi ha hagut abundància de popes (pits, mamelles, com li vulgueu dir...), però un altre cop, de mi no es van recordar...sempre he viscut rodejada de bons mamellams, i jo...jo res de res...Però ara em miro al mirall, i aquest matí per uns moments he vist a la meva germana, no m'ho puc creure, faig pit, i no m'he operat!

Doncs res, dir-vos que estic fent el canvi, o sigui que si em noteu les hormones esvalotades ja sabeu perquè...

Tots tenim alguna debilitat, un punt feble, allò que ens encanta i no podem evitar fer, tastar, tocar, jugar, acaronar, sentir... N'hi ha que no poden resistir-se a un bon tros de xocolata amb avellanes, n'hi ha que no es poden resistir a un bolso i se l'han de comprar (tinc proves de que un bolso et pot arribar a parlar i demanar-te que el compris!). N'hi ha que no poden reprimir la necessitat de veure un partit del Barça, i cridar i patir i plorar si cal,...

Molts cops no som conscients de les conseqüències dels nostres actes, si en fóssim conscients tot seria molt més fàcil, (ei i no estic donant cap lliçó de moral, per les dates en que estem, no confonguem ara!). Quan la caguem, ens enfonsem, ens sentim molt culpables, sobretot quan som la causa d'un efecte negatiu sobre una altra persona. En el meu cas se que no hi ha hagut cap mala intenció, que si per uns moments hagués pogut pensar en l'efecte dels seus actes s'ho hagués pensat molt millor.

Però bé, em de ser sincers amb nosaltres mateixos, el mal ja està fet, i jo necessito passar pàgina, i tu també ho necessites, perquè ja està bé de tirar-nos merda al damunt, això no es vida ni per tu, ni per mi. La vida continua, vull que siguis feliç. I tu sempre tindràs un lloc al meu cor...per això:

No se vosaltres, però jo soc molt innocent, bé, la paraula no és innocent lo que em passa és que de bones a primeres sempre confio, confio que el que em diuen és veritat. I molts cops ensopego amb la mateixa pedra. Però que voleu que us digui, m'estimo més anar confiant i no menjar-me el cap de lo que és cert i lo que no ho és, perquè per molt que te'l mengis mai sabràs la veritat, i només et crea malestar, un malestar que no soluciona res, al contrari, l'únic perjudicat és un mateix. Vull continuar creient tot el que em diuen, així visc més tranquil·la. Tot i saber que no és veritat...

Nota: Això no significa que vagi per la vida amb una floreta a la mà. Al contrari. Però la desconfiança no porta enlloc. Més val allunyar-se.


Aclariment: el títol del post és mentires, perquè per a mi les mentides sempre seran mentires. Lleida és així. :)

Mentre el PP canta...

I la Marianita ("niña de Rajoy") fa de les seves...