Tinc tantes coses a escriure que no se per on començar. Tants sentiments dins el meu cap que no se com he de pair. Dintre d'una estona he d'anar a fer-me proves, una ressonància per descartar l'endometriosis profunda, és veu que pujo de nivell, fins ara només era severa...En fi...segons els resultats hauré de tornar a començar amb tot el malson, i un altre cop a la taula d'operació...I que voleu que us digui, que n'estic fins als collons, hombre ya! Faig esforços per a que tot sembli normal, per aparentar estar bé, però no estic bé ni d'ànims ni de salut. Faig esforços per a que no es preocupin per mi, per a no xafar els plans a ningú, per mantenir la rialla a la meva cara, per tirar endavant, però la veritat és que estic esgotada. Ja he dit molts cops que no m'agrada compadir-me de res, ni queixar-me, així doncs aquest és un post que no m'agrada, però es com em sento. I com que no m'agrada faré un altre post avui, així ni haurà per a tots els gustos. Jo de vosaltres hagués anat directament a l'altre.

La vida de per si ja ens puteja prou. Però perquè nosaltres ens entestem en fer-la pitjor del que és? Us heu parat a pensar quants moments bons guanyaríem si no ens anticipéssim a les coses? Sobretot a les dolentes. Quan ens obsessionem amb alguna cosa dolenta que encara no ha passat només li estem donant forces i ales per ser pitjor del que al final acabarà sent, això és transforma en la por i el pànic, la por l'alimentem nosaltres i només són anticipacions d'un futur incert, que al cap i a la fi és la incertesa el que realment ens fa por. Tota la energia gastada pensant en una cosa que vindrà fa que no poguem gaudir del moment que estem vivint. Ah! I lo millor de tot, es que no per obsesionar-nos, o pensar-hi molt evitarem que passi, al contrari, no hi podem fer res...Així doncs...perquè ens obsessionem amb situacions que ni tant sols estan a les nostres mans?
Ens agrada complicar-nos la vida...

He passat pel blog de l'Stormvlad i em trobo amb que els triunfitos han tornat a fer de les seves. Tots els que sou de la meva generació estareu d'acord que "Smells Like Teen Spirit" de Nirvana és tot un himne, i els hauria de caure la cara de vergonya de fer-ne una versió i a més tant dolenta! Al vídeo podeu veure primer la versió que han fet els "truñitos", després la crítica del Risto Mejide, i finalment, tots els que us mireu el vídeo fins al final, acabareu amb un bon gust de boca, amb el vídeo original de Nirvana.

Que voleu que us digui, agraeixo als de OT, per fer-me apreciar més (si es pot, encara) la bona música.

L'altre dia vaig somniar que m'operaven. Era la meva tercera operació, el somni era molt real, i la veritat és que em vaig despertar una mica inquieta. Així que m'he decidit d'escriure la meva experiència als quiròfans, però tal i com jo la vull recordar:

Després de passar un dia sense menjar res, i quasi 12 hores sense aigua, després d'haver pres un purgant, que de tant dolent quasi que el vomito i deixa de fer la seva funció. Després de tot això, evidentment arribo al hospital per a que m'operin feta un drap, perquè és clar, aquí hem d'afegir els nervis que em continuen fent anar al lavabo tot i que ja no em pot sortir res més!

Primera hora del matí, m'assec a la sala d'espera, quan arriba el meu torn em fan omplir paperassa i firmar papers que més valdria que no hagués llegit, perquè clar, l'hospital no és vol fer responsable de possibles complicacions durant la intervenció.

M'assignen una habitació, i em ve a buscar un "botones" com si estigués en un hotel de luxe, i apa, cap a l'habitació a esperar el meu torn.

Quan em ve a buscar el cel·lador estic tant nerviosa que les meves cames han cobrat vida pròpia i estirada a la camilla, puc veure les sustracades que fan, van per lliure, no hi puc fer res, el noi comença a riure i em diu que tranquil·la, però no ho puc parar. Quan arribem a baix, després de fer-me passar per un tub, i a un costat quedar-se el cel·lador, i en l'altre m'estaven esperant uns nois tots somrients, en veure'ls vaig pensar: que bé s'ho passen, m'agradaria veure'ls al meu lloc. Em van començar a fer bromes, i entre brometa i brometa em van aparcar a la sala on s'esperava tot de gent que com jo anava a parar a la sala de tortures. I allà em teniu, esperant a que em toqui el torn, i escoltant als metges i infermers com parlen del partit del Barça del dia anterior, com si estiguessin a una oficina! Argh! Que dintre d'una estona estaré a les seves mans!

Mentrestant, no us oblideu de les meves cames, que continuen tinguen vida pròpia, després d'apropar-se, l'anestesista em va dir:

-Estàs molt nerviosa! Intenta relaxar-te mentre et poso la via. - I jo li vaig suplicar.

-Por favor dame drogas duras! Dame algo! Alguna cosa que em tranquilitzi. - El molt simpàtic em va somriure i em va dir que ja estava, al cap d'uns segons estava flotant, el millor viatge de la meva vida, si no hagués anat tant malament hagués cridat l'anestesista i li hagués demanat que em digués que m'havia posat, i alguna recepteta, és clar... ;) Res, que quan em van agafar per portar-me a quiròfan, només puc recordar que tothom estava rient amb les meves parides, i que jo també m'estava partint de riure. Un cop a dins, em van fer estirar a la taula d'operacions, pel meu propi peu drogat, i em van començar a posar cables i coses, i ells continuaven xerrant alegrement. Acte seguit, vaig tornar a mirar al anestesista amb careta de pena, i li vaig demanar que m'adormis ja, que m'estimava més no veure tots aquells cables, eines, monitors, etc. Va tornar a agafar-me la mà (Ooooh! millor que una petició!!) i em va dir, ara notaràs una fredor al braç, i la vaig notar...i després res més...Gràcies senyor anestesista, si en aquells moments em demana matrimoni hagués acceptat!

No hi ha res que em faci més ràbia que se m'enganxi una cançoneta horrible, i com que jo ja la tinc enganxada la compartiré amb vosaltres, juas juas juas (riure malèfic). A veure si us passa el mateix que a mi...

Ah! I ahir vaig sentir la versió en català, que encara és molt pitjor si pot ser possible.