Estàs gorda!!

-Estàs gorda!!

Aquesta és la frase de l'estiu per a mi, tothom quan em veu em diu lo mateix. Vale, m'he engreixat, però perquè a les que estem primes quan posem uns kilos se'ns pot dir gordes, i quan estem primes, primes, sense que passi res? Perquè si que passa...de vegades tampoc estàs agust amb lo prima que estàs.

Bé, que me'n vaig per les rames, quan algú fa dies que no em veu, lo primer que em diu, enlloc de saludar-me és aquesta frase: ESTÀS GORDA!! Que primer em feia gràcia, perquè n'estic ben orgullosa, tot s'ha de dir, però quan jo t'ho diu hasta una veïna que quasi no parles mai amb ella...Perquè clar...l'altre dia anava pel carrer, i ja la última es que sento unes dones que estaven xerrant, jo anava a la meva, despistada com sempre, i sento:
-Hola! - jo que em giro, i la dona diu-
-"Has puesto unos kilitos, eh!! Peró estás guapa!" - ah! gràcies per l'aclaració vaig pensar.

O el meu pare: -Oh! estàs grasseta punyetera! - Tot pessigant el "michelín".

O la meva mare: -Escolta, acompanya'm caminant fins al tren que et convé! - Argh!!

O el meu cunyat: -Oh cunyada! Quines popotes que se t'han fotut!!

I així podria continuar. La qüestió es que tinc de renovar tot el meu vestuari, aprofitaré i aniré a les rebaixes. Però jo que voleu que us digui, estic ben contenta amb els meus kilets de més!

Quan arriba la calor...

A part de la calor evident, hi ha molts altres factors que ens fan donar compte que ha arribat l'estiu, sobretot pel tema consumisme, a la tele comencen a fer anuncis de cremes anti cel·lulíques, bronzejadores, protectores solars, i molt més, però avui em volia centrar en uns dels productes estrella que em fan més ràbia:

• Cremes depilatòries
  
• Ceres
• Silk-epils
• Venus Gillette
• etc,
  

Perquè clar, arriba l'estiu, ens posem robeta fresca i fa com lleig que surtin els "pelos", i apa a comprar tota classe de productes, (puto consumisme). Arribes al super, i tens tanta gama per triar, que ja et passes mitja hora per decidir-te que és el que tu necessites, per acabar marxant amb més coses de les que necessites, i de les quals no en faràs servir ni la mitat. I es que et fan dubtar de mala manera, que si amb aloe vera, que si "para pieles sensibles", "para pieles secas", "mixtas", "acabado profesional", argh!! , jo no se com coi tinc la pell.

Quina ràbia em fa l'anunci aquell de Veet, que la tia es llença un mocador per la cama, i rellisca, o l'altre d'una que se li trenquen les mitges. Que jo em pregunto, que es pensen que tenim a les cames? Ganivets?? Em fa malpensar de comprar-me aquests productes, perquè si m'han de sortir un pels com a claus per a que em puguin quedar suaus quan em tornir a posar la fantàstica crema...

En fi, que no hi ha res a fer, perquè sempre acabo caient, ja que no em puc permetre la laser, compro productes que et prometen que tindràs les cames fines "hasta 4 semanas" i una merda!
Silkepils que no fan mal perquè la pots posar a la nevera (mentida!!), i apa a passar-te hores al lavabo armada de tot els productes a veure si puc fer desaparèixer tots els pels. Perquè? Perquè no ens deixem totes melenes? Aish quina angúnia, soc la primera que em fa fàstic veurem peluda...Que hi farem! Realment m'han menjat el coco!

Los lunes al sol

Y los martes, y los m....Ja hi tornem a ser, torno a estar ben aturada. Aquest matí he anat a signar a l'INEM, i es veu que no es prou degradant ja de per si la situació en la que estàs, que a més a més han posat a l'Hugo Reyes versió femenina de vigilant de seguretat. Ei! que no ho dic pas per faltar, es que m'ha posat dels nervis, sabeu d'aquelles persones que quan es posen l'uniforme es creuen totpoderosos? Doncs mentre estava a la cua ens han fet callar com si estiguéssim al cole, ens ha clavat una bona bronca, ha fet sortir a fora als que parlaven pel mòbil, i ha aprofitat qualsevol oportunitat per a fer valer el seu "poder". Inclús feia anar rectes als funcionaris, jaja, digne de veure.

Total que he perdut el matí i els nervis, tot per arribar a la finestreta, em demanessin el DNI, no se l'han ni mirat, i em diguin que torni al cap de 3 mesos. Senzillament genial!

Enyorança

Mmmmm....m'he decidit a escriure...més aviat diria que ho he necessitat, perquè ben bé encara no se que escriure, però ja veieu, aquí estic teclejant...Torno a tenir massa temps per a mi, i la veritat es que quan estic sola m'esfonso, m'enyoro, no faig res de bó, intento deixar la ment en blanc i això comporta no afrontar les coses, intento no pensar, perquè si penso les llàgrimes comencen a rodolar galtes avall. Però no us equivoqueu, estic bé! I sabeu perquè? Doncs perquè tot i sentir-me trista, torno a sentir, de cop estic més viva que mai, i tot i que els sentiments de moment no són massa bons, són sentiments, i això és molt millor que no sentir res, que està conformat i apàtic, que sentir-se buit...

Lo raconet ple de pols

No vull que el raconet s'ompli de pols. Ja fa dies que no escric massa, i veig que poc a poc vaig abandonant el meu blog. No vull que em passi, com amb tantes coses a la meva vida, que he anat deixant passar per a que acabessin caiguen pel seu propi pes. M'estimo més posar un punt i final digne. En la meva vida s'ha complert un cicle, i quan vaig obrir Gossades, i després el Raconet ho vaig fer per la necessitat que tenia d'expressar-me, era igual qui em llegia, era igual les tonteries que arribava a escriure...però ara no, hi ha persones que em llegeixen que no voldria que ho fessin perquè envaeix la meva intimitat i no em sento còmoda al lloc on hauria d'estar com a casa.

A veure, no tanco el blog, el deixo obert, perquè el dia que tingui necessitat d'escriure ho faré, però no vull que es converteixi en una obligació, o un mal de cap perquè fa dies que no escric. Necessito ficar punt i final, i dir-vos a tots que m'heu ajudat molt, i que moltes gràcies per la vostra companyia, i per haver-me deixat entrar a formar una mica de part de les vostres vides.

No dic adéu al món dels blogs, no podria..., però després de tot lo que m'ha estat passant últimament, cada cop tinc menys necessitat d'escriure...cada cop soc menys Boira i més Laia...Tot i així continuo amb els projectes com ara c@ts, del qual en faré un post al seu dia, i em continuareu veient per casa vostra. I segurament tornaré...però ara com ara, tanco una etapa de la meva vida, i en començo una altra.

Molts besitos per a tots, ha estat un veritable plaer.

Que feu?

Hola! Que feu? Passava per aquí i he decidit treure el nas a l'ordinador. Volia saber que coi fa la meva "ama" que és passa tantes hores mirant aquesta pantalla! No entenc res! Jo no li trobo la gràcia.
Es pot menjar això?

Res

Com a propietaria del blog, no em faig responsable del que diu el meu cunyi en el seu relat, qualsevol reclamació adreçeu-la a ell!

Ante todo quiero pedir disculpas a todos los visitantes habituales de este blog por haberme colado indiscriminadamente sin pediros permiso y daros el coñazo de mala manera, es lo que tiene ser el cuñado de la creadora del blog. También me gustaría disculparme por expresarme con la lengua oficial del Estado, un poco menos maltratada que la nuestra, la catalana y digo nuestra porque yo soy catalán, uno de esos catalanes parlantes que cuando habla en castellano parece un alemán hablando en andaluz. Una de las razones o excusa para pronunciarme en esta lengua, es lo fácil que me resulta escribirla sin hacer apenas faltas de ortografía, cosa que en catalán no me ocurre y que para mi es un motivo vergüenza. Los otros motivos me los guardo para otra ocasión.

Para ser la primera vez y no quiero que sea la última, hoy voy a contar lo que para mí era salir de fiesta un sábado noche:

Sábado noche, el hombre, cazador por naturaleza, abandona la cueva y sale en busca de una presa que le apague la sed de lujuria y las ansias de seducción. El cazador nocturno siempre acecha en manada, pocas veces va solo, se ayuda de sus compañeros para acercarse a una presa descarriada o para ahuyentar a grupos rivales. Antes de empezar la batida, el grupo inicia un ancestral ritual basado en cánticos de guerra, veneraciones a las presas que se van a batir y a la ingestión desmesurada de líquidos alcohólicos fermentados. Finalizado el ritual, los mercenarios de la carne se disponen a emprender la cacería. En primer lugar inspeccionan apuradamente y escrupulosamente la zona, eliminando los sectores donde abundan los carroñeros y escasean las presas fáciles. Seleccionado el lugar adecuado, se adentran en sus profundidades, sorteando con dificultad diferentes obstáculos antes de llegar a la barra, donde se refrescaran con nutritivos zumos de cebada y contemplaran con admiración la inmensa sabana o pista de baile. Hermoso hábitat con una gran variedad de bellas hembras, muy distintas unas de las otras pero todas comestibles y muy apetecibles a los ojos de un depredador. Para atacar se dispersan cada uno por su lado, acechando, controlándolo todo, esperando a la menor oportunidad para lanzar una perdigonada y matar sin piedad a cualquiera que se les ponga a tiro. Normalmente no hay suerte en la primera vuelta de reconocimiento, la noche puede presentarse dura pero nunca se tira la toalla en el primer asalto y como expertos perdigueros con años de experiencia saben que a veces ser paciente tiene recompensa. Segundo intento y segundo fracaso. Las fuerzas van flaqueando a medida que van pasando las horas, los ánimos disminuyen poco a poco y el alcohol en la sangre va aumentando desmesuradamente, provocando lentitud en los movimientos y un molesto tartamudeo en las palabras. Vuelven a intentarlo como guerrearos heridos dispuestos a conseguir la gloria o morir con honor en el campo de batalla. A veces uno de ellos lo consigue mientras que los demás quedan apartados y dejan de formar parte del juego. Cuando se atrapa una mirada perdida, un cazador no puede molestarse en identificar a la posible víctima, es su última oportunidad y no puede dejarla escapar. Es el momento de demostrar a toda la plaza que está retirado pero no acabado y que aún es capaz de llevarse las dos orejas y el rabo. El buen torero saca pecho y sin dejar de mirar-la se dirige con rumbo fijo hacia ella. Lo tiene claro, tiene que entrar a matar, con un golpe rápido la deja aturdida y finaliza el remate con una estocada precisa. Entrará con un saludo tímido (para romper el hielo), dirá su nombre de guerra y aprovechando un beso inocente en la mejilla le asestará un lengüetazo en todos los morros.

Puede que ella oponga resistencia apartando la cara con brusquedad sin dejar de moverse al ritmo de la música. No pasa nada si falla el primer disparo todavía le puede quedar un par de cartuchos y el tiempo, en su estado, no importa demasiado. El cazador es insistente y vuelve acercarse a ella intentando seguir el vertiginoso ritmo de la música, sin pisarle los pies en el intento. Puede ser que ella se mueva como una serpiente de cascabel, amenazante y hostil avisando al intruso de su venenoso mordisco. Con el sigilo de un cazador y la paciencia de un pescador, él sigue estrechando el cerco poco a poco para no ahuyentar a su trofeo. Al sentirse acorralada, ella le clavará la mirada y como un jaguar perseguido se lanzará contra él para seccionarle de un zarpazo la yugular. El cazador se convertirá en la presa y no llegará ni a levantar el arma, en una fracción de segundo acabará todo, le arrancara de un zarpazo el corazón y desaparecerá entre la gente. Será tan fugaz y repentino que solo quedara el eco de sus palabras en los oídos del perdedor: Dile a la Mari, tu mujer, que el lunes nos vemos en la oficina.