The Book Of Bunny Suicides

Ei, que no te res a veure amb el post anterior. No malpenseu ara, ja fa dies que volia fer aquest post. L'altre dia passejant per l'Fnac vaig estar mirant aquest llibre, i em vaig fer un fart de riure, i he volgut compartir-lo amb vosaltres. Tota una obra mestra de l'humor negre.








The Book Of Bunny Suicides

Esgotada

Tinc tantes coses a escriure que no se per on començar. Tants sentiments dins el meu cap que no se com he de pair. Dintre d'una estona he d'anar a fer-me proves, una ressonància per descartar l'endometriosis profunda, és veu que pujo de nivell, fins ara només era severa...En fi...segons els resultats hauré de tornar a començar amb tot el malson, i un altre cop a la taula d'operació...I que voleu que us digui, que n'estic fins als collons, hombre ya! Faig esforços per a que tot sembli normal, per aparentar estar bé, però no estic bé ni d'ànims ni de salut. Faig esforços per a que no es preocupin per mi, per a no xafar els plans a ningú, per mantenir la rialla a la meva cara, per tirar endavant, però la veritat és que estic esgotada. Ja he dit molts cops que no m'agrada compadir-me de res, ni queixar-me, així doncs aquest és un post que no m'agrada, però es com em sento. I com que no m'agrada faré un altre post avui, així ni haurà per a tots els gustos. Jo de vosaltres hagués anat directament a l'altre.

Rubik's Cube



Frederik Samuel


He tardat 25 anys, però ara el faig en menys de 5 minuts. "Quien la sigue..."

Ens agrada complicar-nos la vida.

La vida de per si ja ens puteja prou. Però perquè nosaltres ens entestem en fer-la pitjor del que és? Us heu parat a pensar quants moments bons guanyaríem si no ens anticipéssim a les coses? Sobretot a les dolentes. Quan ens obsessionem amb alguna cosa dolenta que encara no ha passat només li estem donant forces i ales per ser pitjor del que al final acabarà sent, això és transforma en la por i el pànic, la por l'alimentem nosaltres i només són anticipacions d'un futur incert, que al cap i a la fi és la incertesa el que realment ens fa por. Tota la energia gastada pensant en una cosa que vindrà fa que no poguem gaudir del moment que estem vivint. Ah! I lo millor de tot, es que no per obsesionar-nos, o pensar-hi molt evitarem que passi, al contrari, no hi podem fer res...Així doncs...perquè ens obsessionem amb situacions que ni tant sols estan a les nostres mans?
Ens agrada complicar-nos la vida...

Nirvana i OT? Incompatible.

He passat pel blog de l'Stormvlad i em trobo amb que els triunfitos han tornat a fer de les seves. Tots els que sou de la meva generació estareu d'acord que "Smells Like Teen Spirit" de Nirvana és tot un himne, i els hauria de caure la cara de vergonya de fer-ne una versió i a més tant dolenta! Al vídeo podeu veure primer la versió que han fet els "truñitos", després la crítica del Risto Mejide, i finalment, tots els que us mireu el vídeo fins al final, acabareu amb un bon gust de boca, amb el vídeo original de Nirvana.



Que voleu que us digui, agraeixo als de OT, per fer-me apreciar més (si es pot, encara) la bona música.

De com ho vull recordar (1a part)

L'altre dia vaig somniar que m'operaven. Era la meva tercera operació, el somni era molt real, i la veritat és que em vaig despertar una mica inquieta. Així que m'he decidit d'escriure la meva experiència als quiròfans, però tal i com jo la vull recordar:

Després de passar un dia sense menjar res, i quasi 12 hores sense aigua, després d'haver pres un purgant, que de tant dolent quasi que el vomito i deixa de fer la seva funció. Després de tot això, evidentment arribo al hospital per a que m'operin feta un drap, perquè és clar, aquí hem d'afegir els nervis que em continuen fent anar al lavabo tot i que ja no em pot sortir res més!

Primera hora del matí, m'assec a la sala d'espera, quan arriba el meu torn em fan omplir paperassa i firmar papers que més valdria que no hagués llegit, perquè clar, l'hospital no és vol fer responsable de possibles complicacions durant la intervenció.
M'assignen una habitació, i em ve a buscar un "botones" com si estigués en un hotel de luxe, i apa, cap a l'habitació a esperar el meu torn.

Quan em ve a buscar el cel·lador estic tant nerviosa que les meves cames han cobrat vida pròpia i estirada a la camilla, puc veure les sustracades que fan, van per lliure, no hi puc fer res, el noi comença a riure i em diu que tranquil·la, però no ho puc parar. Quan arribem a baix, després de fer-me passar per un tub, i a un costat quedar-se el cel·lador, i en l'altre m'estaven esperant uns nois tots somrients, en veure'ls vaig pensar: que bé s'ho passen, m'agradaria veure'ls al meu lloc. Em van començar a fer bromes, i entre brometa i brometa em van aparcar a la sala on s'esperava tot de gent que com jo anava a parar a la sala de tortures. I allà em teniu, esperant a que em toqui el torn, i escoltant als metges i infermers com parlen del partit del Barça del dia anterior, com si estiguessin a una oficina! Argh! Que dintre d'una estona estaré a les seves mans!

Mentrestant, no us oblideu de les meves cames, que continuen tinguen vida pròpia, després d'apropar-se, l'anestesista em va dir:
-Estàs molt nerviosa! Intenta relaxar-te mentre et poso la via. - I jo li vaig suplicar.
-Por favor dame drogas duras! Dame algo! Alguna cosa que em tranquilitzi. - El molt simpàtic em va somriure i em va dir que ja estava, al cap d'uns segons estava flotant, el millor viatge de la meva vida, si no hagués anat tant malament hagués cridat l'anestesista i li hagués demanat que em digués que m'havia posat, i alguna recepteta, és clar... ;) Res, que quan em van agafar per portar-me a quiròfan, només puc recordar que tothom estava rient amb les meves parides, i que jo també m'estava partint de riure. Un cop a dins, em van fer estirar a la taula d'operacions, pel meu propi peu drogat, i em van començar a posar cables i coses, i ells continuaven xerrant alegrement. Acte seguit, vaig tornar a mirar al anestesista amb careta de pena, i li vaig demanar que m'adormis ja, que m'estimava més no veure tots aquells cables, eines, monitors, etc. Va tornar a agafar-me la mà (Ooooh! millor que una petició!!) i em va dir, ara notaràs una fredor al braç, i la vaig notar...i després res més...Gràcies senyor anestesista, si en aquells moments em demana matrimoni hagués acceptat!

Continuarà....

Anuncis d'estiu

No hi ha res que em faci més ràbia que se m'enganxi una cançoneta horrible, i com que jo ja la tinc enganxada la compartiré amb vosaltres, juas juas juas (riure malèfic). A veure si us passa el mateix que a mi...



Ah! I ahir vaig sentir la versió en català, que encara és molt pitjor si pot ser possible.

Estàs gorda!!

-Estàs gorda!!

Aquesta és la frase de l'estiu per a mi, tothom quan em veu em diu lo mateix. Vale, m'he engreixat, però perquè a les que estem primes quan posem uns kilos se'ns pot dir gordes, i quan estem primes, primes, sense que passi res? Perquè si que passa...de vegades tampoc estàs agust amb lo prima que estàs.

Bé, que me'n vaig per les rames, quan algú fa dies que no em veu, lo primer que em diu, enlloc de saludar-me és aquesta frase: ESTÀS GORDA!! Que primer em feia gràcia, perquè n'estic ben orgullosa, tot s'ha de dir, però quan jo t'ho diu hasta una veïna que quasi no parles mai amb ella...Perquè clar...l'altre dia anava pel carrer, i ja la última es que sento unes dones que estaven xerrant, jo anava a la meva, despistada com sempre, i sento:
-Hola! - jo que em giro, i la dona diu-
-"Has puesto unos kilitos, eh!! Peró estás guapa!" - ah! gràcies per l'aclaració vaig pensar.

O el meu pare: -Oh! estàs grasseta punyetera! - Tot pessigant el "michelín".

O la meva mare: -Escolta, acompanya'm caminant fins al tren que et convé! - Argh!!

O el meu cunyat: -Oh cunyada! Quines popotes que se t'han fotut!!

I així podria continuar. La qüestió es que tinc de renovar tot el meu vestuari, aprofitaré i aniré a les rebaixes. Però jo que voleu que us digui, estic ben contenta amb els meus kilets de més!

Quan arriba la calor...

A part de la calor evident, hi ha molts altres factors que ens fan donar compte que ha arribat l'estiu, sobretot pel tema consumisme, a la tele comencen a fer anuncis de cremes anti cel·lulíques, bronzejadores, protectores solars, i molt més, però avui em volia centrar en uns dels productes estrella que em fan més ràbia:
  • Cremes depilatòries
  • Ceres
  • Silk-epils
  • Venus Gillette
  • etc,
Perquè clar, arriba l'estiu, ens posem robeta fresca i fa com lleig que surtin els "pelos", i apa a comprar tota classe de productes, (puto consumisme). Arribes al super, i tens tanta gama per triar, que ja et passes mitja hora per decidir-te que és el que tu necessites, per acabar marxant amb més coses de les que necessites, i de les quals no en faràs servir ni la mitat. I es que et fan dubtar de mala manera, que si amb aloe vera, que si "para pieles sensibles", "para pieles secas", "mixtas", "acabado profesional", argh!! , jo no se com coi tinc la pell.

Quina ràbia em fa l'anunci aquell de Veet, que la tia es llença un mocador per la cama, i rellisca, o l'altre d'una que se li trenquen les mitges. Que jo em pregunto, que es pensen que tenim a les cames? Ganivets?? Em fa malpensar de comprar-me aquests productes, perquè si m'han de sortir un pels com a claus per a que em puguin quedar suaus quan em tornir a posar la fantàstica crema...

En fi, que no hi ha res a fer, perquè sempre acabo caient, ja que no em puc permetre la laser, compro productes que et prometen que tindràs les cames fines "hasta 4 semanas" i una merda!
Silkepils que no fan mal perquè la pots posar a la nevera (mentida!!), i apa a passar-te hores al lavabo armada de tot els productes a veure si puc fer desaparèixer tots els pels. Perquè? Perquè no ens deixem totes melenes? Aish quina angúnia, soc la primera que em fa fàstic veurem peluda...Que hi farem! Realment m'han menjat el coco!

Los lunes al sol

Y los martes, y los m....Ja hi tornem a ser, torno a estar ben aturada. Aquest matí he anat a signar a l'INEM, i es veu que no es prou degradant ja de per si la situació en la que estàs, que a més a més han posat a l'Hugo Reyes versió femenina de vigilant de seguretat. Ei! que no ho dic pas per faltar, es que m'ha posat dels nervis, sabeu d'aquelles persones que quan es posen l'uniforme es creuen totpoderosos? Doncs mentre estava a la cua ens han fet callar com si estiguéssim al cole, ens ha clavat una bona bronca, ha fet sortir a fora als que parlaven pel mòbil, i ha aprofitat qualsevol oportunitat per a fer valer el seu "poder". Inclús feia anar rectes als funcionaris, jaja, digne de veure.

Total que he perdut el matí i els nervis, tot per arribar a la finestreta, em demanessin el DNI, no se l'han ni mirat, i em diguin que torni al cap de 3 mesos. Senzillament genial!

Enyorança

Mmmmm....m'he decidit a escriure...més aviat diria que ho he necessitat, perquè ben bé encara no se que escriure, però ja veieu, aquí estic teclejant...Torno a tenir massa temps per a mi, i la veritat es que quan estic sola m'esfonso, m'enyoro, no faig res de bó, intento deixar la ment en blanc i això comporta no afrontar les coses, intento no pensar, perquè si penso les llàgrimes comencen a rodolar galtes avall. Però no us equivoqueu, estic bé! I sabeu perquè? Doncs perquè tot i sentir-me trista, torno a sentir, de cop estic més viva que mai, i tot i que els sentiments de moment no són massa bons, són sentiments, i això és molt millor que no sentir res, que està conformat i apàtic, que sentir-se buit...

Lo raconet ple de pols

No vull que el raconet s'ompli de pols. Ja fa dies que no escric massa, i veig que poc a poc vaig abandonant el meu blog. No vull que em passi, com amb tantes coses a la meva vida, que he anat deixant passar per a que acabessin caiguen pel seu propi pes. M'estimo més posar un punt i final digne. En la meva vida s'ha complert un cicle, i quan vaig obrir Gossades, i després el Raconet ho vaig fer per la necessitat que tenia d'expressar-me, era igual qui em llegia, era igual les tonteries que arribava a escriure...però ara no, hi ha persones que em llegeixen que no voldria que ho fessin perquè envaeix la meva intimitat i no em sento còmoda al lloc on hauria d'estar com a casa.

A veure, no tanco el blog, el deixo obert, perquè el dia que tingui necessitat d'escriure ho faré, però no vull que es converteixi en una obligació, o un mal de cap perquè fa dies que no escric. Necessito ficar punt i final, i dir-vos a tots que m'heu ajudat molt, i que moltes gràcies per la vostra companyia, i per haver-me deixat entrar a formar una mica de part de les vostres vides.

No dic adéu al món dels blogs, no podria..., però després de tot lo que m'ha estat passant últimament, cada cop tinc menys necessitat d'escriure...cada cop soc menys Boira i més Laia...Tot i així continuo amb els projectes com ara c@ts, del qual en faré un post al seu dia, i em continuareu veient per casa vostra. I segurament tornaré...però ara com ara, tanco una etapa de la meva vida, i en començo una altra.

Molts besitos per a tots, ha estat un veritable plaer.

Que feu?



Hola! Que feu? Passava per aquí i he decidit treure el nas a l'ordinador. Volia saber que coi fa la meva "ama" que és passa tantes hores mirant aquesta pantalla! No entenc res! Jo no li trobo la gràcia.
Es pot menjar això?

Res

Com a propietaria del blog, no em faig responsable del que diu el meu cunyi en el seu relat, qualsevol reclamació adreçeu-la a ell!

Ante todo quiero pedir disculpas a todos los visitantes habituales de este blog por haberme colado indiscriminadamente sin pediros permiso y daros el coñazo de mala manera, es lo que tiene ser el cuñado de la creadora del blog. También me gustaría disculparme por expresarme con la lengua oficial del Estado, un poco menos maltratada que la nuestra, la catalana y digo nuestra porque yo soy catalán, uno de esos catalanes parlantes que cuando habla en castellano parece un alemán hablando en andaluz. Una de las razones o excusa para pronunciarme en esta lengua, es lo fácil que me resulta escribirla sin hacer apenas faltas de ortografía, cosa que en catalán no me ocurre y que para mi es un motivo vergüenza. Los otros motivos me los guardo para otra ocasión.

Para ser la primera vez y no quiero que sea la última, hoy voy a contar lo que para mí era salir de fiesta un sábado noche:

Sábado noche, el hombre, cazador por naturaleza, abandona la cueva y sale en busca de una presa que le apague la sed de lujuria y las ansias de seducción. El cazador nocturno siempre acecha en manada, pocas veces va solo, se ayuda de sus compañeros para acercarse a una presa descarriada o para ahuyentar a grupos rivales. Antes de empezar la batida, el grupo inicia un ancestral ritual basado en cánticos de guerra, veneraciones a las presas que se van a batir y a la ingestión desmesurada de líquidos alcohólicos fermentados. Finalizado el ritual, los mercenarios de la carne se disponen a emprender la cacería. En primer lugar inspeccionan apuradamente y escrupulosamente la zona, eliminando los sectores donde abundan los carroñeros y escasean las presas fáciles. Seleccionado el lugar adecuado, se adentran en sus profundidades, sorteando con dificultad diferentes obstáculos antes de llegar a la barra, donde se refrescaran con nutritivos zumos de cebada y contemplaran con admiración la inmensa sabana o pista de baile. Hermoso hábitat con una gran variedad de bellas hembras, muy distintas unas de las otras pero todas comestibles y muy apetecibles a los ojos de un depredador. Para atacar se dispersan cada uno por su lado, acechando, controlándolo todo, esperando a la menor oportunidad para lanzar una perdigonada y matar sin piedad a cualquiera que se les ponga a tiro. Normalmente no hay suerte en la primera vuelta de reconocimiento, la noche puede presentarse dura pero nunca se tira la toalla en el primer asalto y como expertos perdigueros con años de experiencia saben que a veces ser paciente tiene recompensa. Segundo intento y segundo fracaso. Las fuerzas van flaqueando a medida que van pasando las horas, los ánimos disminuyen poco a poco y el alcohol en la sangre va aumentando desmesuradamente, provocando lentitud en los movimientos y un molesto tartamudeo en las palabras. Vuelven a intentarlo como guerrearos heridos dispuestos a conseguir la gloria o morir con honor en el campo de batalla. A veces uno de ellos lo consigue mientras que los demás quedan apartados y dejan de formar parte del juego. Cuando se atrapa una mirada perdida, un cazador no puede molestarse en identificar a la posible víctima, es su última oportunidad y no puede dejarla escapar. Es el momento de demostrar a toda la plaza que está retirado pero no acabado y que aún es capaz de llevarse las dos orejas y el rabo. El buen torero saca pecho y sin dejar de mirar-la se dirige con rumbo fijo hacia ella. Lo tiene claro, tiene que entrar a matar, con un golpe rápido la deja aturdida y finaliza el remate con una estocada precisa. Entrará con un saludo tímido (para romper el hielo), dirá su nombre de guerra y aprovechando un beso inocente en la mejilla le asestará un lengüetazo en todos los morros.

Puede que ella oponga resistencia apartando la cara con brusquedad sin dejar de moverse al ritmo de la música. No pasa nada si falla el primer disparo todavía le puede quedar un par de cartuchos y el tiempo, en su estado, no importa demasiado. El cazador es insistente y vuelve acercarse a ella intentando seguir el vertiginoso ritmo de la música, sin pisarle los pies en el intento. Puede ser que ella se mueva como una serpiente de cascabel, amenazante y hostil avisando al intruso de su venenoso mordisco. Con el sigilo de un cazador y la paciencia de un pescador, él sigue estrechando el cerco poco a poco para no ahuyentar a su trofeo. Al sentirse acorralada, ella le clavará la mirada y como un jaguar perseguido se lanzará contra él para seccionarle de un zarpazo la yugular. El cazador se convertirá en la presa y no llegará ni a levantar el arma, en una fracción de segundo acabará todo, le arrancara de un zarpazo el corazón y desaparecerá entre la gente. Será tan fugaz y repentino que solo quedara el eco de sus palabras en los oídos del perdedor: Dile a la Mari, tu mujer, que el lunes nos vemos en la oficina.

Avui...



Demà serà un altre dia...

Música per als sentits

Des de la cançó Todo de Pereza...



...que no escoltava una cançó que em despertés els sentits com aquesta, és una cançó molt sensual i és que a mi m'enamora la veu d'aquest home. Us recomano el nou treball de l'Ivan Ferreiro, realment val la pena. Em vaig enterar tard que durant uns dies podies descarregar el disc des de la seva pàgina web gratuïtament, de tota manera ara el podeu escoltar online.
Ah! I el concert a l'octubre a Barcelona no me'l penso perdre!




Espero que la gaudiu tant com jo!

Buida




No se quant temps fa que estic buida.
És impossible calcular-ho..., anys..., mesos..., però se que fa massa temps que ho estic.
No se com em vaig anar buidant, suposo que tan a poc a poc que per mi va ser imperceptible.
He passat de ser una persona que exterioritza les coses, a tenir atacs d'angoixa perquè no se com treure lo que tinc dins, de fet, se m'ha enquistat tant que ja no se ni que em passa.
Molts anys buscant alguna cosa. Alguna cosa que em fes sentir millor, que m'omplis una mica. Aquest ha estat el meu gran error, perquè a part de fer mal a altres persones sense donar-me compte, no he buscat on havia de buscar, havia de buscar dins meu. He de ser jo la qui ompli aquest buit.
I així em sento, com la boira que mirant de lluny sembla un núvol, una massa de cotó fluix, alguna cosa que pots tocar. Contra més t'hi apropes, menys densa la veus, i quan ets al vell mig, t'envolta però no hi ha res...


Els bons i els dolents

Fa dies que em ronda pel cap una espècie de teoria de les meves, d'aquelles coses que de vegades penso, i així es queden, en pensaments...Fa dies que dono tombs al fet de considerar si una persona és dolenta o és bona. Treien els extrems que estan clars, no parlaré ara d'un assassí psicòpata o de la mare Teresa de Calcuta, perquè són casos evidents. Em refereixo a les persones normals, com nosaltres, suposo que tots els que m'esteu llegint us considereu bons, i suposo que no tothom pensa el mateix de vosaltres.

Que ens porta a considerar si una persona es bona? A partir d'alguna cosa que ens hagi passat...Però totes les històries tenen dos punts de vista, i com que no estem parlant de temes que puguin ser objectius...Per exemple qui diu que es el culpable d'una ruptura? Segur que si parles amb una o l'altra part trobaràs dos punts de vista ben diferents. Igual que en les discussions entre amics, companys de feina, veïns...

A la feina sempre hi ha el dolent de la pel·lícula, però que és dolent per a tu, i per a d'altres no, Quin barem utilitzem per considerar-nos bons o dolents?
Tots l'hem cagat alguna vegada...tots som dolents? Quina merda aquesta doble moral cristiana que ens han imposat.


Des del dimecres

Des del dimecres que tenia un nus dintre, una bola que no sabia que era, m'oprimia el pit, em costava respirar...M'angoixava...No em trobava bé, no sabia perquè...intentava no pensar-hi però la sensació continuava persistent, m'ofegava, i no em deixava tranquil·la, sentia tensió a tots els músculs del cos i era incapaç de relaxar-me. Que coi m'està passant?

Ahir al matí no vaig poder més, quan vaig obrir els ulls em feia mal tot, havia passat una altra nit amb una tensió extrema. Adolorida i angoixada, he deixat brollar les llàgrimes galtes avall, a poc a poc, el nus que tenia anava sortint pels ulls en forma de llàgrima salada. I un crit de desconsol em creuava el pit...Plorava com una nena petita, i a mesura que plorava, em sortia la ràbia, la por, la tensió acumulada...A poc a poc m'he anat relaxant, el meu cos estava més lleuger...m'he sentit molt millor...m'he adormit en un son dolç.

Quan m'he despertat, he sortit de casa, havia quedat amb uns amics...i avui m'he deixat estimar...m'he deixat animar, i tot i que no soc la millor companyia en aquests moments, heu estat amb mi. Gràcies pel dia d'ahir guapos!

El somni



Que com he arribat aquí? La veritat es que és una història tant increïble que em sembla que estic somniant.

Avui tenia un dissabte tot planejat, primer havia d'anar a l'Ikea a comprar un sofà nou, i després havia pensat d'apropar-me a la platja, els primers rajos de sol s'han d'aprofitar!
Després de passar més estona de la prevista a l'Ikea, he sortit amb un bonic sofà marró, molt més car del que em pensava, però n'estic molt contenta, és el més còmode de tota la botiga, i us ho dic jo que els he provat tots. L'he carregat al cotxe com he pogut, i apa, he enfilat carretera amunt cap a la platja.

He trobat retencions. És veu que no he estat la única que ha tingut la genial idea d'anar a la platja. Quan ja portava una bona estona parada, me fixat que més endavant hi havia unes quantes noies que també devien voler anar a la platja, i s'han cansat d'esperar al cotxe. Perquè han baixat, i s'han posat a prendre el solet amb molt poca roba...
Saps que? Jo mi apunto! He deixat el cotxe a la "cuneta", i he tret el sofà (ja que el tinc...) a més, he pogut observar que no he estat la única que ha tingut la idea, hi ha sofàs i butaques escampades per tot arreu. He colocat el sofà al costat de la carretera, me ficat ben lleugereta de roba i me "escarxofat" a prendre el sol. I tot hagués estat perfecte sinó fos perquè la gent és molt envejosa, tothom volia comprar el meu sofà. Ja era la vuitena vegada que un cotxe s'aturava al meu costat, baixava la finestreta i em preguntava:

-Quant?
-No està a la venda, l'acabo de comprar, i és molt còmode, si en vols un et puc dir on l'he comprat!

I no se perquè em miraven "raro" i s'allunyaven emprenyats.
Entre això, i que em sembla que no els he caigut bé a les altres noies, (alguna m'ha insultat i una m'ha tirat un pedra i tot!) he decidit buscar un lloc més tranquil. He carregat el sofà i apa, m'he ficat per uns camins que portaven a un bosc, he buscat una clariana i aquí em teniu, prenen el solet. Llàstima que hi ha arbres que em fan una mica d'ombra, però per lo demés, els animalons són molt més bona companyia que no pas aquella gent de la carretera.

I ara em pregunto...això ho he somniat o ha passat de veritat? Sinó fos per aquell estrany ésser de la flauta juraria que és real. Que estrany...aquesta flauta cada cop s'assembla més al soroll del meu despertador! Uf! Que tard! M'he dormit! Vaig a vestir-me que he d'anar a l'Ikea a comprar un sofà!

La nova proposta de Relats Conjunts

Poca cosa

Així és com s'hem pot definir millor, sóc poca cosa. No se si és perquè de petita no volia menjar, si és perquè els meus pares es van esforçar més amb la meva germana petita, o que a l'hora de repartir les carns a la meva família és van oblidar de mi. Sigui com sigui, el fet és que sóc molt poca cosa, medeixo 1,57 i sempre he pesat poc, no és que estigui prima, però sóc menuda i ho sembla. A mi em posa dels nervis que la gent em digui que estic molt prima, perquè no m'agrada estar-ho, i perquè de fet no ho estic. Bé, aquest ja seria un altre tema.

El fet és que porto uns dies que no em conec, el reflex que veig al mirall s'hem fa estrany. Els pantalons no em passen. L'altre dia em va saltar el botó de la cremallera d'uns texans! I que veig al mirall? Doncs una Boira arrodonida. I ja, la prova final, el meu pare em va dir que em veia més grasseta, i jo vaig corre cap a la bàscula, i no em podia creure el que veia, jo mai havia pesat tant! Un somriure s'hem va dibuixar a la cara, m'agraden molt aquests kilets de més. Coi, que sembla que sigui ara que faig el canvi, i la regla em va venir quan tenia 12 anys, i ara en tinc 30! M'estic desenvolupant als 30? Sóc un cas per estudiar?

A la meva família sempre hi ha hagut abundància de popes (pits, mamelles, com li vulgueu dir...), però un altre cop, de mi no es van recordar...sempre he viscut rodejada de bons mamellams, i jo...jo res de res...Però ara em miro al mirall, i aquest matí per uns moments he vist a la meva germana, no m'ho puc creure, faig pit, i no m'he operat!

Doncs res, dir-vos que estic fent el canvi, o sigui que si em noteu les hormones esvalotades ja sabeu perquè...

No ho puc evitar

Tots tenim alguna debilitat, un punt feble, allò que ens encanta i no podem evitar fer, tastar, tocar, jugar, acaronar, sentir... N'hi ha que no poden resistir-se a un bon tros de xocolata amb avellanes, n'hi ha que no es poden resistir a un bolso i se l'han de comprar (tinc proves de que un bolso et pot arribar a parlar i demanar-te que el compris!). N'hi ha que no poden reprimir la necessitat de veure un partit del Barça, i cridar i patir i plorar si cal,...

I jo no puc evitar...


Causa-efecte

El concepte filosòfic de causalitat es refereix a les relacions causa-efecte. És a dir, és la relació establerta entre els esdeveniments, objectes, variables, o estats de l'assumpte del què es tracti. La causa precedeix cronològicament a l'efecte. Si la causa succeeix, l'efecte succeirà també.

Molts cops no som conscients de les conseqüències dels nostres actes, si en fóssim conscients tot seria molt més fàcil, (ei i no estic donant cap lliçó de moral, per les dates en que estem, no confonguem ara!). Quan la caguem, ens enfonsem, ens sentim molt culpables, sobretot quan som la causa d'un efecte negatiu sobre una altra persona. En el meu cas se que no hi ha hagut cap mala intenció, que si per uns moments hagués pogut pensar en l'efecte dels seus actes s'ho hagués pensat molt millor.

Però bé, em de ser sincers amb nosaltres mateixos, el mal ja està fet, i jo necessito passar pàgina, i tu també ho necessites, perquè ja està bé de tirar-nos merda al damunt, això no es vida ni per tu, ni per mi. La vida continua, vull que siguis feliç. I tu sempre tindràs un lloc al meu cor...per això:

Segur que em mires el cul

Ja n´estic fins els ovaris
que em tractis com un embut,
sempre que em giro d´esquena
segur que em mires el cul.
Us en recordeu d'aquesta cançó dels pets? Aquest matí m'ha vingut al cap, i des de llavors no he deixat de cantar-la. A totes/tots us ha passat que quan aneu pel carrer, noteu que la persona que us acaba de passar pel costat, s'ha girat a mirar-vos el cul. Si, és una sensació i sempre et queda el dubte de que potser t'ho has imaginat.
Us explico, aquest matí anava atabalada baixant les escales corrent, em moria de gana i tenia molta feina i poc temps per perdre. Anava decidida cap una màquina expenedora que hi ha al pis de baix, d'aquelles on pots comprar des de palitos de formatge, a un kinder bueno, doncs baixava corrent, i m'he creuat amb un grup de mascles (persones de sexe masculí), uns 20, per les escales. Jo anava atabalada pensant en tot lo que havia de fer, i no he parat gaire atenció, de cop m'ha vingut al cap, que al pis que acabava de passar també hi havia una màquina, i m'he girat en rodó, m'he quedat parada, (semblava el joc del pajarito inglés) he enganxat a la mitat del grupet girats mirant-me el cul, i mira que estaven pujant les escales. Quan han vist que m'he girat de cop, han començat a dissimular, que malament que ho feu això de dissimular els homes. I jo m'he quedat tant parada que he decidit continuar escales avall i anar al meu objectiu inicial. Avui que no havia tingut la sensació de que em miraven el cul, avui me l'estaven mirant, i no un! En fi, que sigui sensació o realitat, siguem homes o dones, lo que està clar és que no podem reprimir l'instint de mirar, és superior a nosaltres, o potser em direu que no us ha passat mai que teniu davant a una noia amb un bon escot i els ulls hi van directes, i l'intentes mirar a la cara i no pots? O no poder evitar de mirar-li el paquet al noi amb el que estàs parlant?

Mentires

No se vosaltres, però jo soc molt innocent, bé, la paraula no és innocent lo que em passa és que de bones a primeres sempre confio, confio que el que em diuen és veritat. I molts cops ensopego amb la mateixa pedra. Però que voleu que us digui, m'estimo més anar confiant i no menjar-me el cap de lo que és cert i lo que no ho és, perquè per molt que te'l mengis mai sabràs la veritat, i només et crea malestar, un malestar que no soluciona res, al contrari, l'únic perjudicat és un mateix. Vull continuar creient tot el que em diuen, així visc més tranquil·la. Tot i saber que no és veritat...

Nota: Això no significa que vagi per la vida amb una floreta a la mà. Al contrari. Però la desconfiança no porta enlloc. Més val allunyar-se.


Aclariment: el títol del post és mentires, perquè per a mi les mentides sempre seran mentires. Lleida és així. :)

El PP canta

Mentre el PP canta...



I la Marianita ("niña de Rajoy") fa de les seves...



jo tinc ganes de que passin les eleccions...i de deixar de sentir-me enganyada per tots costats, en fi...al menys una cosa si que tinc molt clara, tinc molt clar que és lo que no vull.

Darrera una revista

Tinc uns quants posts per escriure. Bé, que voleu, si quasi no escric!! Ains...Hauré de començar a apuntar-me les idees. Volia parlar de política, però em tenen tant però tant fins als collons que no en tinc ganes així que m'he decidit per ser conseqüent amb lo que vaig prometre i us vaig a fer un post sobre com interpreto jo darrera una revista, a veure que us sembla. I a veure si em dieu quin significat té per a vosaltres.




I quan va sortir es sol, després de 4 dies,
pensaves i fumaves darrera una revista.
Són massa domicilis, de moure tots es mobles,
receptes italianes, és massa temps amb obres.

I quan va sortir es sol, després de 4 dies,
i vares dir "has vist?", supos que amb un somriure.

M'agrada aquesta escala, amb sa bombeta nua,
m'agrada aquesta casa, me n'he de comprar una.

I quan va sortir es sol, després de 4 dies,
pensaves i fumaves i vares dir "què mires?"

I es dies no s'aguanten, sa vida s'erosiona,
m'anul·la i m'hipnotitza aquesta grapadora,
me roden per sa cara suïcides i neurones,
ja no sé què me queda i no sé si me funciona.

Davall es fum immòbil des meu altre cigarro
faràs una cervesa i jo un martini bianco
i com dos asteroides que han desviat sa ruta
direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna.

I quan va sortir es sol, després de 4 dies,
pensaves i fumaves darrera una revista.
Són massa domicilis, de moure tots es mobles,
receptes italianes, és massa temps amb obres.

I quan va sortir es sol, després de 4 dies,
i vares dir "has vist?", supos que amb un somriure.

Després d'haver passat molt temps malament, després d'una discussió, després d'haver estat durant temps encegat, un dia de cop tot passa, el dolor ja no és tant dolor, la discussió ha passat a la història i tot ho veus amb uns altres ulls.
Portaveu massa temps junts, masses experiències viscudes, masses canvis de vida i de domicili, això va minant una relació.
Ella et diu que un dia tot passarà, que tornaràs a estar bé, tu esperes que t'ho digui sincerament.
Et vas acomiadant de tot, et dones compte de com t'agradava on estaves vivint, de petits detalls als que abans no prestaves atenció, et sents perdut, ara no saps on aniràs, t'has de replantejar una nova vida.
És temps d'acomiadaments, i sempre van acompanyats de tensió, i reflexions, et dones compte de com ha canviat la teva vida, i de com s'ha erosionat la vostra relació, qualsevol cosa et fa pensar i entristir i et sents perdut. Després de tant temps voleu separar-vos d'una manera racional, voleu mantenir una amistat, i sobretot voleu tenir un bon record de la vostra relació.
I com dos asteroides que han desviat sa ruta, direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna.

Hi ha moments en la vida que sembla que una cançó l'hagin escrit especialment per a tu.

Cansada

Fa dies que os tinc abandonats, no em passo pels vostres blogs, no escric...La veritat és que no tinc forces. Escriure per escriure, escriure sempre el mateix, escriure que no em trobo bé, queixar-me...no en tinc ganes...Tinc una merda de malaltia que no és considerada de risc, que d'això no et mors, lo que comporta que no s'investigui tot el que s'hauria d'investigar, que entenc que hi hagi prioritats, però a les que tenim un grau elevat, com ara jo, de vegades la vida se'ns fa molt difícil. Porto uns dies amb un cansament extrem, m'aixeco cansada, al llit em sento cansada, moure una cama em mata...com estic millor es estirada amb els ulls tancats, ni asseguda davant l'ordinador estic bé...
Veieu, per això no volia escriure, odio explicar lo que em passa, perquè odio que la gent em miri amb cara de pena, o que pensi pobreta, o que no entengui perquè estic tant cansada, o que em diguin que faci un esforç, i no entenguin que no puc, que l'esforç el faig continuat. I avui no hauria de ser a casa, i hi soc, no m'he pogut aixecar aquest matí, no he pogut fer l'esforç de sortir del llit fins fa ben poc.
He estat temptada de no publicar aquest post, però mira, tenia ganes de desfogar-me.

Fa uns dies que no deixo d'escoltar darrera una revista i ja li he donat la interpretació que té per mi, en funció de les meves vivències, a veure si tinc forces i us l'escric.



Bon cap de setmana xatulins!

Dissabte

Dissabte al tard i estic per casa, tinc el relat conjunt a mig fer, però no estic lo suficientment lúcida per acabar-lo. Així que aprofito per posar-vos aquest vídeo que em van enviar l'altre dia i em va agradar molt:




Em fa molta gràcia el deliri amb el que li agafa el pit el nen, i com xucla...uf! Això a la meva terra és diu popar de valent! Està clar que els homes aquest instint no el canvien...i bé, també hi ha dones que no el canvien.

I aprofito també per a fer els deures que em enviar la Txell. La Txell em pregunta que quines 3 coses sempre m'enduc a la maleta quan vaig de viatge, i una que no m'emporti mai o gairebé mai i que m'hauria d'endur.
  1. Sempre m'emporto el botiquín...es lo que te se hipocondríaca, porto de tot per si de cas!! No fos cas que m'agafi algo que no m'ha agafat mai i que no ho tingui a mà, inclús ho pujo al equipatge de mà si vaig en avió!
  1. Unes calcetes de recanvi...això ens ho han inculcat molt bé les mames, eh Txell! Però no pas per si tens alguna possibilitat de sucar...noooo....per si passa alguna cosa, que ja em direu, que si passa alguna cosa algú es fixarà si portes les calces netes...
  2. El carregador del mòbil i el mòbil, em fot dependre tant d'ell, però no ho puc evitar...ah! i un bon llibre.
I una cosa que no m'emporto mai o quasi mai és el pijama, i no se perquè, perquè molts cops quan arribo al lloc penso que m'aniria bé...suposo que serà perquè no n'acostumo a utilitzar, però reconec que de vegades le trobat a faltar en algun viatge.

Atropellant guiris

Feia temps que ho pensava, de fet des de que vaig començar a anar amb bici per barna que ho vinc pensant, et trobes gent que no mira al travessar el carril bici, i no te en compte res, gent que es passegen tan tranquils com si fos la vorera. Havia tingut algun ensurt, d'haver de frenar de cop, o esquivar algú. Però aquest cop no ha estat un ensurt, he atropellat un guiri, si, encara tremolo ara, estava jo tranquil·lament baixant per Paral·lel, per als qui no ho sabeu, el carril bici de Paral·lel està entre mig d'on aparquen els cotxes i la vorera, doncs baixant amb el bicing, entre mig d'una furgoneta i un altre cotxe m'ha sortit un guiri il·luminat, que s'ha posat a travessar sense mirar ni res i se m'ha tirat a sobre literalment, jo només he pogut frenar una mica, la resta de la frenada a anat a càrrec del seu cos, m'he posat a tremolar, li he preguntat si estava bé, i després m'he cagat amb tot. Llavors m'he donat compte que era guiri, perquè m'ha començat a dir:
-Sorry, sorry...! - crec que anava mig tocat.
-Are you OK? - li he preguntat
-Yes- i m'he quedat allà plantada, mirant-lo, sense reaccionar més, llavors he escoltat una veu que venia de la vorera, l'amiguet del accidentat que em preguntava si jo estava bé, li he dit que si, m'he tornat a assegurar que l'home no tenia mals majors, i he marxat Paral·lel avall.
Quina ràbiaaa!! Perquè no pot vigilar més la gent? Ara qui em treu el susto a mi? Quan agafi la bici ara aniré amb 10 ulls, però tot i així no ho podria pas evitar. I a ell quan li passi la borratxera li començarà a fer mal tot, segur, perquè li he fotut un bon cop.
No vull frivolitzar, però mentre arribava a la parada m'ha vingut al cap aquell joc en el que et donaven més punts si atropellaves una velleta, no recordo el nom.
Per cert, estic una mica adolorida, suposo que dec haver fet algun mal gest.

Manca d'imaginació, manca de criteri...

...el que em molesta més de tot és la gent que no té imaginació...La gent que va pel món omplint aquest buit i aquesta manca d'imaginació amb bocinets de palla i ni tan sols se n'adonen. La gent que organitza la seva ignorància en frases buides i intenta convèncer els altres...
...La intolerància, les teories que no saps d'on surten, les paraules buides, els ideals usurpats, els sistemes anquilosats...això és el que em fa por. Ho odio amb tot el meu cor. Evidentment, s'ha de saber què està bé i què no ho està. Si ets prou valent per admetre els errors de criteri, sempre els pots esmenar. Però els caps quadrats i els intolerants que no tenen imaginació són com paràsits que modifiquen l'organisme receptor, canvien de forma i no es moren mai. No hi ha res a fer...

Haruki Murakami
Kafka a la platja

Bamboo

Les cançons d'Antònia Font poden tenir totes les interpretacions que vulgueu, en funció del que ha viscut cadascú les interpretem d'una manera o d'una altra. Havia escoltat aquesta cançó molts cops, i no li acabava de trobar el significat, l'altre dia em van fer donar compte d'un detall, que m'ha portat a fer la següent interpretació:



Fumen es pescadors,
blanca es sa platja africana
i un tauronet petit
neda amb sa taurona mare.
Mamà, avui
m´he clavat un fil de coco dins un ull,
mamà, qui som,
es papà diu que som es seu tigreton.

Bamboo, ets tu
aigua de fruites,
tiramissú,
bamboo, ets tu...

Criden es pescadors,
rotja es sa platja africana
i un tauronet petit
sopa amb son pare i sa mare.
Mamà, avui
m´he clavat un fil de coco dins un ull,
mamà, que no,
es papà diu que som es seu airgam-boy.

Bamboo, ets tu
canya de sucre,
mousse de iogurt,
bamboo, ets tu...

Tenim un tauronet que va nedant amb la seva mare, i que li diu que s'ha clavat un sedal dels pescadors, el tauronet encuriosit pregunta que perquè el volen pescar, i diu que el pare li ha explicat que els pescadors se'ls volen menjar. (som es seu tigreton)

A la segona estrofa de la cançó, la familia taurò ataca als pescadors (rotja es sa platja africana), i se'ls mengen per sopar. El tauronet continua encuriosit, vol entendre perquè els pescadors se'ls volien menjar, i al contrari, s'han girat els papers, el pare ho justifica dient que ells no deixen de ser joguines per als humans.

La mare taurona, tot i ser un tauró, al seu fill el tracta de la manera més dolça que sap, una mare és sempre una mare.

La conclusió la podeu treure vosaltres mateixos, per a mi és que sigui com sigui, les famílies sempre actuen de la mateixa manera, els pares defensen als seus fills per davant de tot. I encara podria anar més lluny parlant de que els que es senten atacats és defensen de la manera que saben, amb totes les forces, qüestió de supervivència.
Perquè qui són els dolents en aquesta cançó?
Us convido a que feu les vostres interpretacions. Va, que en dieu?

Perquè ens hem de veure obligats a aguantar als nostres veïns?

Visc a una escala molt antiga, i, tret dels pisos de lloguer, no sol haver gaires canvis. La veritat és que tot i tenir les seves manies no em podia queixar pas dels meus veïns. Però aquest estiu es van instal·lar uns veïns nous, a mi el canvi no m'afectava gaire, perquè jo visc a un segon, i ells es van comprar un pis del principal. Però poc a poc, em vaig donar compte de que si que m'afectaria la seva presència...Tot va començar quan alguns veïns es queixaven de que tinguessin moltes coses acumulades als balcons, però moltes coses vol dir que passant pel carrer, t'anava de poc de tocar una manta seva que tenien penjant, per exemple. Vaig parlar amb ells, com a bona presidenta en funcions que soc, però van passar de mi. I això era el principi, perquè durant aquests mesos s'han anat succeint denúncies, tant per part seva com per part dels altres veïns cap a ells, sempre que tenen una denúncia ells responen amb una altra (si es que poden...). La situació actual s'ha tornat insuportable, l'escala fa una pudor horrorosa, mai havia hagut cucaratxes, i ara les pots veure com surten per sota de la seva porta...primer eren petites, però cada cop el tamany és més considerable...I jo em pregunto, que coi deuen tenir allà dins per a que en surtin tantes cuques? Però la cosa no s'acaba aquí, perquè els veïns del principal estan amargats: soroll tot el dia i tota la nit, forats a les parets que travessen al seu pis,... i molts etceteres que tampoc vull relatar ara. I jo pregunto, davant d'això que coi és pot fer? Si l'ajuntament va a pas de tortuga, que vol dir que tots podem fer el que ens surti dels pebrots? Perquè suposo que algun remei hi ha d'haver. No se, crec que tot és basa en tenir una mica de civisme i respecte pels demés, però és que es desesperant no poder fer res al respecte.

Sóc un gat



Sóc un gat, sempre ho he estat. Tinc caràcter de gat, i com tot, això te les parts bones i les dolentes. Tot i ser un gat, portava uns anys sent un gat amansit, podria dir que quasi un gos. Ja se que tot això que estic dient es molt contradictori, perquè de tots es sabut la meva fal·lera pels gossos, però una cosa no treu l'altra, que m'agradin els gossos no vol dir que jo sigui com ells, de vegades m'agradaria...però no...sóc un gat...Sempre observo, i em mantinc alerta, no sóc confiada, però intueixo quan em portaré bé amb algú, i llavors, m'apropo i sóc molt mansa, i em refrego entre les cames, i demano molt a aquella persona. Però tinc por de seguida, m'espanto, un simple gest em pot fer por, i em costa tornar a confiar. Amb mi és pot confiar, però sóc molt meva, només m'apropo quan jo vull, i em puc mantenir allunyada, però observant. També tinc el punt de bogeria que tenen molts gats, aquell punt en el que no saps com agafar-los. Per fora, de vegades, semblo freda i estirada, en canvi, quan conec i confio, sóc juganera i dolça.
Durant molt temps havia deixat de ser jo mateixa, però ara em torna a sortir la vena de gat, i no se si m'agrada...



Aquest post no te res a veure amb el nostre estimat Gatot. ;)

Fades (Actualització!)

Avui us voldria demanar un favor a tots, l'Akairis ha dirigit un curt i l'ha presentat a Notodofilms.com, es diu Hadas i és el número 298. Doneu-li una ullada, que val la pena. I deixeu algun comentari. A veure si entre tots fem que guanyi! Més endavant, si queda finalista, és podrà votar, ja us ho comunicaré!

Gràcies per endavant!


He pogut penjar el curt aquí: Us deixo el link per deixar les vostres crítiques: http://www.notodofilmfest.com/index.php?corto=1632

Una Coronita i una CocaCola

-Que us poso?
-Una Coronita i una CocaCola, si us plau.

Eren les 7 de la tarda, i estàvem assegudes en una terrassa, tot i el fred, no ens donàvem compte de res. Vam començar a xerrar, jo tenia aquella sensació estranya com si haguéssim sortit de la feina plegades i haguéssim anat a prendre algo, com si el temps no hagués passat. Durant la vida estableixes molts tipus de relacions, n'hi ha algunes que en el seu moment són molt estretes, perquè el dia a dia ho comporta, però un cop has deixat de tenir el vincle que us unia, com per exemple la feina, la cosa és refreda. Però hi ha persones que no, que tot i que el vincle que us unia en un principi ha desaparegut, no saps perquè però es queden a la teva vida, i en formen part. Ella és una d'aquestes persones, de les que sempre diem que és poden comptar amb els dits d'una mà. D'aquelles persones que realment val la pena conservar.


Solitud



Fa temps vaig llegir una frase, que en aquell moment em va semblar entendre:
"Estuve sola muchos años, después me separé"
Ara, m'he donat compte que no la vaig acabar d'entendre del tot. El meu error estava en la manera que tenia d'interpretar la solitud. És veritat que no hi ha pitjor solitud que la que sents quan estàs acompanyat, però l'error està aquí, en que no has de buscar la companyia en l'altra persona, ni culpar l'altra persona de la teva solitud. De vegades caiem en el parany de buscar en l'altre el que ens manca de nosaltres mateixos. I és quan estàs sol de debò quan et dones compte que és en tu mateix on has de buscar. Si estàs bé amb tu mateix, no tens perquè sentir-te sol, i és llavors quan pots compartir la teva vida, i no esperar que l'altra persona ompli aquest buit que està dins teu.
Sempre havia tingut pànic a la solitud, però els pànics no s'han d'esquivar, s'han d'afrontar sempre, i un cop l'has afrontat pot fer mal, però ja no fa por.


3 x 1

Avui va de memes, fa molts dies que en tinc de pendents, i ja comença a ser hora que en faci algun...jeje. O sigui, que per no fer-me pesada he decidit ficar-los tots en un, farem un 3 x 1.

Començaré amb el meme dels sentits, que m'han passat la Déjà i la Trillina.

1. Qué t'agrada contemplar?
Un cel estrellat, un paisatge després d'haver fet l'esforç d'arribar al lloc des d'on el puc contemplar, a les meves gosses, a tu

2. Qué no pots deixar de tocar?
La teva pell, la Duna (una de les meves gosses, que és molt molt suau), la roba de vellut, una ploma

3. Quina olor et torna boja?
L'olor de les pàgines d'un llibre nou, l'olor dels llençols nets, l'olor del teu coll, l'olor a son que fa la Duna quan dorm, l'olor del pa recent fet

4. Quina cosa t'agrada que et diguin?
Doncs m'agrada que em diguin coses boniques, m'agrada escoltar música, m'agrada escoltar el silenci

5. Qué t'agrada mossegar?
Els caramels (un cop els tinc a la boca no puc evitar mossegar-los), els bolígrafs (una altra mània), un crostó de pa, a tu

I mira, el passo, per si encara queda algú que no l'ha fet:
  • A la iruNa (et paso aquest curtet, que se que no tens massa temps).
  • Al Xexu (per la mateixa raó, perquè es curt, a veure si s'anima a fer-lo).
  • A l'Akairis (per a que ens el faci amb alguna de les seves fotografies)
  • A Sense fer Soroll (a veure que li diuen els seus sentits)

Continuaré amb un altre meme que m'ha passat la Trillina, és el segon que em passa tipo test, i he decidit només fer-ne un avui, sinó això ja es feia massa llarg.

1 - Agafa el llibre que tinguis més a prop, vés a la pàgina 18 i escriu la línia 4:
..., portava una sobrevesta brodada, cara però gastada,...
2 - Si estires el teu braç dret, què arribes a tocar?
El pany de la llum
3 - Què ha estat l’últim que has mirat per la televisió?
Buenafuente
4 - Sense mirar, quina hora és?
12:35
5 - Ara mira, quina hora és?
12:35 (es que ho havia mira't feia molt poquet!)
6 - Deixant a un costat l’ordinador, què escoltes?
La meva gossa, dorm als meus peus i comença a roncar.
7 - Quant de temps vas estar fóra el dia que vas estar més temps al carrer?
Uf! Quina pregunta...Si he anat de camping compta com fora? Suposo que no...Segurament per les festes del meu poble.
8 - Abans d’estar escrivint al blog, que estaves fent?
Esperar fer-ne 30 i obrir un blog.
9 - Què portes posat ara mateix?
Botes, texans, jersei i un mocador al coll. (ara mateix vinc del carrer, i tornaré a marxar, normalment porto un xandall o un pijama quan estic per casa...)
10 - Vas somiar ahir?
Si, sempre somnio, alguna cosa que tenia a veure amb una espècie de trencaclosques.
11 - Quant de temps vas estar rient l’últim cop que vas riure?
Doncs ara fa un moment, llegint el meme de la Trillina, que diu que ha escoltat ALBACETE, i m'ha fet riure.
12 - Què hi ha a les parets de l’habitació on estàs?
Díficil, perqué no estic en una habitació, és un mitxe entre sala i despatx tot obert. Al davant tinc estanteries plenes de llibres, al darrera fotos, CD's, i més llibres!
13 - Has vist alguna cosa estranya últimament?
Uf! Al meu barri cada dia veig coses estranyes, lo estrany es no veure'n. L'últim realment estrany, va ser un home al metro, que estava fet pols, no s'aguantava, i va lligar un filet a la barra del metro, i s'aguantava al filet.
14 - Quina és la última pel•lícula que has vist?
Uf! Sin City, per culpa de la meva germana, no m'agraden les pelis de sang i fetge, però em va enganyar, i si que tenia sang i fetge.
15 - Si et fessis multimilionària de la nit al dia..què compraries?
Estem parlant de multimilionària, doncs em compraria un pis a Barcelona, i un altre a New York, i ... i....Buf!
16 - Alguna cosa sobre tu:
Soc una mica friki, faig el cub de rubik en 5 minuts.
17 - Si poguessis fer alguna cosa al món, independentment de la política, què faries?
Poques coses es poden fer a nivell mundial sense tenir a veure amb la política, per desgràcia. S'hauria de començar per aquí, canviant als polítics.
18 - T’agrada ballar?
M'encanta.
19 - Què en penses d’en George Bush?
Podria començar a soltar un munt d'insults, però tampoc caldria, mister danger!
20 - Imagina que, per reacció espontània, tens una nena; quin nom li posaries?
Joana
21 - Imagina que, en comptes de tindre una nena, tens un nen, quin nom li posaries?
Pau o Joan
22 - T’agradaria viure a l’estranger?
Si
23 - Què t’agradaria que et digués Déu quan arribis al cel?
Al cel? Jo no hi vull anar al cel.
24 - Indica el nom de les cinc persones nominades per a fer aquest test:

Doncs a veure, els afortunats per fer aquest meme són:

I acabo amb un meme que em va passar el Gatot, ja fa temps ja, i que com que no acostumo a portar càmera quan vaig amb les meves gosses, us fico una fotografia que ja havia posat. El meme consisteix en ensenyar un racó que ens agrada d'allà on vivim, i el Gatot el va personalitzar dient que ensenyés per on passejo les gosses així que he pensat que que millor que posar el paisatge que veig des d'on passejo.




I aquest meme el passo a la Trillina, a la Déjà i a la Joana.

Els regals de reis

Jo no acostumo a celebrar els reis, però sempre cau alguna cosa o altra, el típic regal de la mare, tieta, cosina, sogra, cunyada...Aquells regals tant horribles que abans d'obrir-los ja estàs assajant la cara d'il·lusió per a que no se t'escapi un uix!
Quan et donen un regal, tot mal embolicat, i tu fas la cara de alegria, l'obres, i veus que és un pijama de "leopardos" que et va 10 talles gran, que si a sobre te la regalat la sogra, penses que és amb mala llet, per a que el seu fill no se t'apropi. I que tot i veure la possibilitat de canviar-lo, al veure que és gran, et diguin, no dona no, que porta un cordill, i això es porta amplós. I després ve la terrible frase:
-Ja veuràs, proba-te'l!
I has de sortir, fent el rídicul davant de la família, i t'has de sentir dir que et queda prou bé, però ni tant sols lligant el cordill dels pantalons, s'aguanten, i t'acaben dient que potser si que l' hauràs de canviar.
O qui no ha rebut aquell parell de mitjons horribles, o aquella colònia de iaia que no et posaràs mai. O aquella bufanda, que si tens una mica de sort va acompanyada d'un gorret!
Ara, per mi, lo pitjor de tot són les capses de mocadors de roba brodats, aquelles capses de plàstic on van 4 mocadors tot ben plegats, que et pensaves que això ja no ho podien vendre.


Imatges del passat

Avui, per començar l'any amb bon peu, faré un post una mica diferent. Aquests dies de Nadal, que vaig estar per casa, vaig estar remenant calaixos i buscant. Vaig trobar unes fotos que em van fer molta gràcia, ja ni les recordava...Són meves i de m'ha germana quan érem petites. Les he escanejat i aquí us les fico. No penso fer un meme, però seria divertit veure quina cara fèieu de petits, a veure si algú s'anima!
Per cert, com podreu observa a les fotos, jo hi m'ha germana ens portem dos anys i mig, (jo soc la gran) jo era molt poca cosa, i ella estava bastant refetota, total, que abultava més que jo quasi.