Lo raconet de la Boira

La vida de per si ja ens puteja prou. Però perquè nosaltres ens entestem en fer-la pitjor del que és? Us heu parat a pensar quants moments bons guanyaríem si no ens anticipéssim a les coses? Sobretot a les dolentes. Quan ens obsessionem amb alguna cosa dolenta que encara no ha passat només li estem donant forces i ales per ser pitjor del que al final acabarà sent, això és transforma en la por i el pànic, la por l'alimentem nosaltres i només són anticipacions d'un futur incert, que al cap i a la fi és la incertesa el que realment ens fa por. Tota la energia gastada pensant en una cosa que vindrà fa que no poguem gaudir del moment que estem vivint. Ah! I lo millor de tot, es que no per obsesionar-nos, o pensar-hi molt evitarem que passi, al contrari, no hi podem fer res...Així doncs...perquè ens obsessionem amb situacions que ni tant sols estan a les nostres mans?
Ens agrada complicar-nos la vida...

Mmmmm....m'he decidit a escriure...més aviat diria que ho he necessitat, perquè ben bé encara no se que escriure, però ja veieu, aquí estic teclejant...Torno a tenir massa temps per a mi, i la veritat es que quan estic sola m'esfonso, m'enyoro, no faig res de bó, intento deixar la ment en blanc i això comporta no afrontar les coses, intento no pensar, perquè si penso les llàgrimes comencen a rodolar galtes avall. Però no us equivoqueu, estic bé! I sabeu perquè? Doncs perquè tot i sentir-me trista, torno a sentir, de cop estic més viva que mai, i tot i que els sentiments de moment no són massa bons, són sentiments, i això és molt millor que no sentir res, que està conformat i apàtic, que sentir-se buit...

No se quant temps fa que estic buida.
És impossible calcular-ho..., anys..., mesos..., però se que fa massa temps que ho estic.
No se com em vaig anar buidant, suposo que tan a poc a poc que per mi va ser imperceptible.
He passat de ser una persona que exterioritza les coses, a tenir atacs d'angoixa perquè no se com treure lo que tinc dins, de fet, se m'ha enquistat tant que ja no se ni que em passa.
Molts anys buscant alguna cosa. Alguna cosa que em fes sentir millor, que m'omplis una mica. Aquest ha estat el meu gran error, perquè a part de fer mal a altres persones sense donar-me compte, no he buscat on havia de buscar, havia de buscar dins meu. He de ser jo la qui ompli aquest buit.
I així em sento, com la boira que mirant de lluny sembla un núvol, una massa de cotó fluix, alguna cosa que pots tocar. Contra més t'hi apropes, menys densa la veus, i quan ets al vell mig, t'envolta però no hi ha res...

Fa dies que em ronda pel cap una espècie de teoria de les meves, d'aquelles coses que de vegades penso, i així es queden, en pensaments...Fa dies que dono tombs al fet de considerar si una persona és dolenta o és bona. Treien els extrems que estan clars, no parlaré ara d'un assassí psicòpata o de la mare Teresa de Calcuta, perquè són casos evidents. Em refereixo a les persones normals, com nosaltres, suposo que tots els que m'esteu llegint us considereu bons, i suposo que no tothom pensa el mateix de vosaltres.

Que ens porta a considerar si una persona es bona? A partir d'alguna cosa que ens hagi passat...Però totes les històries tenen dos punts de vista, i com que no estem parlant de temes que puguin ser objectius...Per exemple qui diu que es el culpable d'una ruptura? Segur que si parles amb una o l'altra part trobaràs dos punts de vista ben diferents. Igual que en les discussions entre amics, companys de feina, veïns...

A la feina sempre hi ha el dolent de la pel·lícula, però que és dolent per a tu, i per a d'altres no, Quin barem utilitzem per considerar-nos bons o dolents?
Tots l'hem cagat alguna vegada...tots som dolents? Quina merda aquesta doble moral cristiana que ens han imposat.

Molts cops no som conscients de les conseqüències dels nostres actes, si en fóssim conscients tot seria molt més fàcil, (ei i no estic donant cap lliçó de moral, per les dates en que estem, no confonguem ara!). Quan la caguem, ens enfonsem, ens sentim molt culpables, sobretot quan som la causa d'un efecte negatiu sobre una altra persona. En el meu cas se que no hi ha hagut cap mala intenció, que si per uns moments hagués pogut pensar en l'efecte dels seus actes s'ho hagués pensat molt millor.

Però bé, em de ser sincers amb nosaltres mateixos, el mal ja està fet, i jo necessito passar pàgina, i tu també ho necessites, perquè ja està bé de tirar-nos merda al damunt, això no es vida ni per tu, ni per mi. La vida continua, vull que siguis feliç. I tu sempre tindràs un lloc al meu cor...per això:

No se vosaltres, però jo soc molt innocent, bé, la paraula no és innocent lo que em passa és que de bones a primeres sempre confio, confio que el que em diuen és veritat. I molts cops ensopego amb la mateixa pedra. Però que voleu que us digui, m'estimo més anar confiant i no menjar-me el cap de lo que és cert i lo que no ho és, perquè per molt que te'l mengis mai sabràs la veritat, i només et crea malestar, un malestar que no soluciona res, al contrari, l'únic perjudicat és un mateix. Vull continuar creient tot el que em diuen, així visc més tranquil·la. Tot i saber que no és veritat...

Nota: Això no significa que vagi per la vida amb una floreta a la mà. Al contrari. Però la desconfiança no porta enlloc. Més val allunyar-se.


Aclariment: el títol del post és mentires, perquè per a mi les mentides sempre seran mentires. Lleida és així. :)

Tinc uns quants posts per escriure. Bé, que voleu, si quasi no escric!! Ains...Hauré de començar a apuntar-me les idees. Volia parlar de política, però em tenen tant però tant fins als collons que no en tinc ganes així que m'he decidit per ser conseqüent amb lo que vaig prometre i us vaig a fer un post sobre com interpreto jo darrera una revista, a veure que us sembla. I a veure si em dieu quin significat té per a vosaltres.

Portaveu massa temps junts, masses experiències viscudes, masses canvis de vida i de domicili, això va minant una relació.
Ella et diu que un dia tot passarà, que tornaràs a estar bé, tu esperes que t'ho digui sincerament.
Et vas acomiadant de tot, et dones compte de com t'agradava on estaves vivint, de petits detalls als que abans no prestaves atenció, et sents perdut, ara no saps on aniràs, t'has de replantejar una nova vida.
És temps d'acomiadaments, i sempre van acompanyats de tensió, i reflexions, et dones compte de com ha canviat la teva vida, i de com s'ha erosionat la vostra relació, qualsevol cosa et fa pensar i entristir i et sents perdut. Després de tant temps voleu separar-vos d'una manera racional, voleu mantenir una amistat, i sobretot voleu tenir un bon record de la vostra relació.
I com dos asteroides que han desviat sa ruta, direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna.

Hi ha moments en la vida que sembla que una cançó l'hagin escrit especialment per a tu.

Fa dies que os tinc abandonats, no em passo pels vostres blogs, no escric...La veritat és que no tinc forces. Escriure per escriure, escriure sempre el mateix, escriure que no em trobo bé, queixar-me...no en tinc ganes...Tinc una merda de malaltia que no és considerada de risc, que d'això no et mors, lo que comporta que no s'investigui tot el que s'hauria d'investigar, que entenc que hi hagi prioritats, però a les que tenim un grau elevat, com ara jo, de vegades la vida se'ns fa molt difícil. Porto uns dies amb un cansament extrem, m'aixeco cansada, al llit em sento cansada, moure una cama em mata...com estic millor es estirada amb els ulls tancats, ni asseguda davant l'ordinador estic bé...
Veieu, per això no volia escriure, odio explicar lo que em passa, perquè odio que la gent em miri amb cara de pena, o que pensi pobreta, o que no entengui perquè estic tant cansada, o que em diguin que faci un esforç, i no entenguin que no puc, que l'esforç el faig continuat. I avui no hauria de ser a casa, i hi soc, no m'he pogut aixecar aquest matí, no he pogut fer l'esforç de sortir del llit fins fa ben poc.
He estat temptada de no publicar aquest post, però mira, tenia ganes de desfogar-me.

Fa uns dies que no deixo d'escoltar darrera una revista i ja li he donat la interpretació que té per mi, en funció de les meves vivències, a veure si tinc forces i us l'escric.



Bon cap de setmana xatulins!

Fa temps vaig llegir una frase, que en aquell moment em va semblar entendre:

"Estuve sola muchos años, después me separé"

Ara, m'he donat compte que no la vaig acabar d'entendre del tot. El meu error estava en la manera que tenia d'interpretar la solitud. És veritat que no hi ha pitjor solitud que la que sents quan estàs acompanyat, però l'error està aquí, en que no has de buscar la companyia en l'altra persona, ni culpar l'altra persona de la teva solitud. De vegades caiem en el parany de buscar en l'altre el que ens manca de nosaltres mateixos. I és quan estàs sol de debò quan et dones compte que és en tu mateix on has de buscar. Si estàs bé amb tu mateix, no tens perquè sentir-te sol, i és llavors quan pots compartir la teva vida, i no esperar que l'altra persona ompli aquest buit que està dins teu.
Sempre havia tingut pànic a la solitud, però els pànics no s'han d'esquivar, s'han d'afrontar sempre, i un cop l'has afrontat pot fer mal, però ja no fa por.

Tinc un diari on sempre acostumava a escriure el balanç de l'any el dia 31, avui el tenia a la mà, i he estat apunt de començar, però he cregut que ja que tinc el blog que millor que fer-ho aquí. Els dubtes estaven en que aquest any m'han passat moltes coses, i la veritat, no tenia gaires ganes de recordar-les, però bé, no per oblidar-les deixaran de ser-hi.

Vaig començar l'any amb una tristor punyent, el meu iaio havia mort feia molt poc, i la salut de la meva mare em tenia molt preocupada. Tot i així tenia projectes i ganes, estava a l'atur, un atur voluntari, perquè vaig decidir preparar-me unes oposicions i també estava enmig del merder de la reforma del meu piset. Els primers mesos del any els puc resumir amb: paletes, últims retocs, comprar mobles, netejar, caixes, trasllats...Bé, ja sabeu que és tot això...La veritat és que estava il·lusionada, tot i que amb la meva parella quasi ens tirem els plats pel cap. Perquè hi ha tanta tensió quan hi ha canvis?

Entre una cosa i una altra, no em vaig donar compte i em vaig plantar al maig, i els 30 anys s'apropaven, i com no, vaig tenir la crisis dels 30, necessitava fer canvis en la meva vida (encara no sabia tot el que m'esperava).
Vaig fer els 30 anys en un viatge molt especial. Van venir acompanyats del que jo em pensava seria un canvi, fins i tot vaig arribar a plantejar-me algunes coses molt serioses aquells dies. En tinc un record molt agradable, la veritat.
Quan vaig tornar del viatge, vaig decidir obrir Gossades, necessitava fer alguna cosa diferent, i bé, això m'ha permès conèixer-vos a tots vosaltres, i viure un món totalment nou per a mi.

L'estiu va ser diferent, estrany, amb poques ganes de fer coses. La meva parella s'estava plantejant un gran canvi en la seva vida, i jo el vaig recolzar en tot, realment creia que és el que havia de fer, tot i que sabia que aquest canvi a mi m'acabaria afectant d'alguna manera, no sabia si positivament o negativament, però sabia que m'afectaria.

Després a la tardor tot és va precipitar, molts canvis, molt ràpids i jo navegant pel mig feta un embolic. Jo em vaig començar a centrar en un nou projecte que em fa molta il·lusió.
Diuen que les coses passen per algun motiu, jo no m'ho havia volgut creure mai, però després d'aquests mesos estranys ho començo a creure fermament. Crec que tot el que m'ha passat havia de passar, perquè m'ha ajudat a veure les coses d'una altra manera, a veure les coses més clares, i a saber que vull en aquesta vida.

Resumint que ha acabat l'any i visc sola al meu piset, amb les meves dos gosses. Res a veure amb el que tenia en ment al començar l'any, o sigui que no penso fer cap propòsit per l'any vinent, perquè no serveixen de res, un dia t'aixeques, i veus que tot ha canviat. Em deixaré portar, sense mirar gaire endavant...

Bon Any a tots!

Tots heu sentit l'expressió li ha anat d'un pèl. La utilitzem molt, la que potser no utilitzem tant és la de li ha anat per un pèl de cony, que ve a tenir el mateix significat, però emfatitza en el fet de que li ha anat molt justet. Que dius, estrany, perquè un pèl de cony és més gruixut que un de normal, però mira...
La vida està formada de casualitats, de multitud de moments en que ens ha passat alguna cosa, i ha anat per un pèl, que no ens en passi una altra, i això probablement ens hagués canviat la vida. No sabrem mai com haguessin estat les coses, si no hagués passat aquella casualitat que va fer que et desviessis del camí que havies triat. Se que no has de pensar mai en que hagués passat si hagués fet això o lo altre, que hagués passat si en aquell moment no s'hagués creuat aquella persona, o no s'hagués creuat aquella oportunitat... Però avui estic reflexiva, i m'he parat ha pensar en algunes de les coses de la meva vida, que haguessin pogut ser, i que per un pèl de cony no han passat, o si. El fet és que no ho sabré mai, i millor així.

Per un pèl de cony:

No crec en el destí, ni en totes aquestes coses, però el que és clar és que som qui som per la suma de moltes casualitats.

Quan ens passa alguna cosa dolenta a la vida tenim dos opcions clares:

La primera opció, enfonsar-nos, crec que és la opció fàcil, és fàcil deixar-te portar pel dolor en un determinat moment, el que realment costa és posar-hi dos collons, i deixar de "regodearte en la mierda". I perquè us explico això? Doncs bé, aquest matí m'he aixeca't amb força, amb moltes ganes de tot, però no se perquè, fa una estona mentre tornava cap a casa caminant, m'han començat a relliscar llàgrimes galtes avall pel mig del carrer! Que ja em direu també, quina fila devia fer! A mi em va molt bé plorar, quan ploro trec tota l'angoixa que porto a dintre, i em quedo tranquil·la, el gran problema el tinc quan no ploro, que se m'acumulen els nervis a la panxa i tinc ansietat. Mentre anava caminant anava pensant que no aniria a comprar, que no em faria el dinar, que em posaria al sofà o m'estiraria al llit directament i em deixaria portar pels sentiments, sense intentar lluitar-hi, que fàcil que sonava dins el meu cap...De fet, ahir ho vaig fer, ahir no tenia ganes de res, quasi no vaig menjar...i ni em vaig donar compte.
A mesura que m'anava apropant a casa, cada cop veia més aprop el meu sofà i la meva manteta. Però davant de la porta, m'ha passat una cosa inesperada, els meus peus m'han portat carrer amunt fins al Condis, i he anat a comprar per fer-me el dinar. I sabeu que us dic? Doncs que trio la segona opció, tirar endavant. Encara que em vinguin dies difícils, encara que estigui depre o tingui ploreres, no em deixaré anar, tiraré endavant, ho tinc molt clar. Jo no estic feta per plorar-me les penes, sempre he estat molt forta, tot i que últimament aquesta força s'havia amagat tant que no sabia ni que la tenia.
Totes les situacions tenen una part positiva, t'ajuden a redescobrir-te, i veus facetes de tu que no sabies que tenies, o que tenies oblidades.

Quan una etapa de la vida s'acaba fa molta por. Tens por d'equivocar-te. Arriba un punt en el que saps que ja no hi ha marxa endarrere, que la vida que portaves inevitablement canviarà. Això no vol dir que canvii a pitjor, però el que tens clar és que passaràs una mala època abans no t'adaptis. Adaptar-se a una nova situació, encara que en l'anterior no estiguessis bé, és difícil. Són moltes coses, el dia a dia. Petites coses a les que no donaves importància, però pel fet de perdre-les adquireixen certa importància. Això és com tot, som animals de costums i tot canvi necessita un procés d'adaptació. Em fixo amb les meves gosses, en el comportament que tenen davant dels canvis, i veig que els costa més o menys, però que s'acaben acostumant a tot.
Venen temps durs per a mi, i estic una mica apàtica a l'hora d'escriure, més que apatia, el que em passa és que estic tant capficada que només escriuria del mateix, i em canso a mi mateixa. O sigui, que si veieu poc moviment, no patiu, que quan em torni la inspiració compensaré tots els posts que no he fet durant aquests dies.

Una trucada, una trucada i algú a qui estimes a l'altra banda. Notes que passa alguna cosa. El cor s'accelera, saps que no està bé...Que passa? I de cop et solta una mala notícia, i et cau a sobre com si ho estiguessis patint tu, en aquells moments et pots posar a la pell de l'altre, i intentaries fer el que fos per poder alleujar-li el dolor. La vida són dos dies. Si, dos, ni quatre ni tres, dos, perquè a vegades li toca deixar-nos a qui menys s'ho mereix, a algú a qui encara no li tocava. És molt injust. Quan passen aquestes coses, és inevitable pensar que ens queixem per tonteries. Que no val la pena donar més importància de la que te a les petites coses i als petits mals de caps.

La vida és tot allò que ens passa mentre estem fent altres plans. L'altre dia, quan més ho necessitava una amiga em va dir aquesta frase. Dona que pensar, oi? Sempre fem plans, i quan menys t'ho esperes, tot canvia, i et dones compte que més val no fer tants plans i viure el dia a dia, si si el Carpe Diem. La vida t'atrapa, deixes passar els dies i et conformes amb el que tens, no et dones compte que potser podria ser millor, o pitjor, no ens parem a pensar fins que un bon dia, patam! Alguna cosa fa que ens donem compte del que passa, i tot canvia, i tots els canvis fan molta por. Però hem de viure els canvis, em de viure la vida, tant els bons com els mals moments, i així poder apreciar els bons moments tal i com s'ho mereixen.
Si, faig posts estranys, per dies estranys, dies que tinc ganes que passin i que en vinguin de millors, i se que en vindran. Tinc bons motius per pensar-ho.