Lo raconet de la Boira

L'altre dia vaig somniar que m'operaven. Era la meva tercera operació, el somni era molt real, i la veritat és que em vaig despertar una mica inquieta. Així que m'he decidit d'escriure la meva experiència als quiròfans, però tal i com jo la vull recordar:

Després de passar un dia sense menjar res, i quasi 12 hores sense aigua, després d'haver pres un purgant, que de tant dolent quasi que el vomito i deixa de fer la seva funció. Després de tot això, evidentment arribo al hospital per a que m'operin feta un drap, perquè és clar, aquí hem d'afegir els nervis que em continuen fent anar al lavabo tot i que ja no em pot sortir res més!

Primera hora del matí, m'assec a la sala d'espera, quan arriba el meu torn em fan omplir paperassa i firmar papers que més valdria que no hagués llegit, perquè clar, l'hospital no és vol fer responsable de possibles complicacions durant la intervenció.

M'assignen una habitació, i em ve a buscar un "botones" com si estigués en un hotel de luxe, i apa, cap a l'habitació a esperar el meu torn.

Quan em ve a buscar el cel·lador estic tant nerviosa que les meves cames han cobrat vida pròpia i estirada a la camilla, puc veure les sustracades que fan, van per lliure, no hi puc fer res, el noi comença a riure i em diu que tranquil·la, però no ho puc parar. Quan arribem a baix, després de fer-me passar per un tub, i a un costat quedar-se el cel·lador, i en l'altre m'estaven esperant uns nois tots somrients, en veure'ls vaig pensar: que bé s'ho passen, m'agradaria veure'ls al meu lloc. Em van començar a fer bromes, i entre brometa i brometa em van aparcar a la sala on s'esperava tot de gent que com jo anava a parar a la sala de tortures. I allà em teniu, esperant a que em toqui el torn, i escoltant als metges i infermers com parlen del partit del Barça del dia anterior, com si estiguessin a una oficina! Argh! Que dintre d'una estona estaré a les seves mans!

Mentrestant, no us oblideu de les meves cames, que continuen tinguen vida pròpia, després d'apropar-se, l'anestesista em va dir:

-Estàs molt nerviosa! Intenta relaxar-te mentre et poso la via. - I jo li vaig suplicar.

-Por favor dame drogas duras! Dame algo! Alguna cosa que em tranquilitzi. - El molt simpàtic em va somriure i em va dir que ja estava, al cap d'uns segons estava flotant, el millor viatge de la meva vida, si no hagués anat tant malament hagués cridat l'anestesista i li hagués demanat que em digués que m'havia posat, i alguna recepteta, és clar... ;) Res, que quan em van agafar per portar-me a quiròfan, només puc recordar que tothom estava rient amb les meves parides, i que jo també m'estava partint de riure. Un cop a dins, em van fer estirar a la taula d'operacions, pel meu propi peu drogat, i em van començar a posar cables i coses, i ells continuaven xerrant alegrement. Acte seguit, vaig tornar a mirar al anestesista amb careta de pena, i li vaig demanar que m'adormis ja, que m'estimava més no veure tots aquells cables, eines, monitors, etc. Va tornar a agafar-me la mà (Ooooh! millor que una petició!!) i em va dir, ara notaràs una fredor al braç, i la vaig notar...i després res més...Gràcies senyor anestesista, si en aquells moments em demana matrimoni hagués acceptat!

Avui, per començar l'any amb bon peu, faré un post una mica diferent. Aquests dies de Nadal, que vaig estar per casa, vaig estar remenant calaixos i buscant. Vaig trobar unes fotos que em van fer molta gràcia, ja ni les recordava...Són meves i de m'ha germana quan érem petites. Les he escanejat i aquí us les fico. No penso fer un meme, però seria divertit veure quina cara fèieu de petits, a veure si algú s'anima!
Per cert, com podreu observa a les fotos, jo hi m'ha germana ens portem dos anys i mig, (jo soc la gran) jo era molt poca cosa, i ella estava bastant refetota, total, que abultava més que jo quasi.

Tinc un diari on sempre acostumava a escriure el balanç de l'any el dia 31, avui el tenia a la mà, i he estat apunt de començar, però he cregut que ja que tinc el blog que millor que fer-ho aquí. Els dubtes estaven en que aquest any m'han passat moltes coses, i la veritat, no tenia gaires ganes de recordar-les, però bé, no per oblidar-les deixaran de ser-hi.

Vaig començar l'any amb una tristor punyent, el meu iaio havia mort feia molt poc, i la salut de la meva mare em tenia molt preocupada. Tot i així tenia projectes i ganes, estava a l'atur, un atur voluntari, perquè vaig decidir preparar-me unes oposicions i també estava enmig del merder de la reforma del meu piset. Els primers mesos del any els puc resumir amb: paletes, últims retocs, comprar mobles, netejar, caixes, trasllats...Bé, ja sabeu que és tot això...La veritat és que estava il·lusionada, tot i que amb la meva parella quasi ens tirem els plats pel cap. Perquè hi ha tanta tensió quan hi ha canvis?

Entre una cosa i una altra, no em vaig donar compte i em vaig plantar al maig, i els 30 anys s'apropaven, i com no, vaig tenir la crisis dels 30, necessitava fer canvis en la meva vida (encara no sabia tot el que m'esperava).
Vaig fer els 30 anys en un viatge molt especial. Van venir acompanyats del que jo em pensava seria un canvi, fins i tot vaig arribar a plantejar-me algunes coses molt serioses aquells dies. En tinc un record molt agradable, la veritat.
Quan vaig tornar del viatge, vaig decidir obrir Gossades, necessitava fer alguna cosa diferent, i bé, això m'ha permès conèixer-vos a tots vosaltres, i viure un món totalment nou per a mi.

L'estiu va ser diferent, estrany, amb poques ganes de fer coses. La meva parella s'estava plantejant un gran canvi en la seva vida, i jo el vaig recolzar en tot, realment creia que és el que havia de fer, tot i que sabia que aquest canvi a mi m'acabaria afectant d'alguna manera, no sabia si positivament o negativament, però sabia que m'afectaria.

Després a la tardor tot és va precipitar, molts canvis, molt ràpids i jo navegant pel mig feta un embolic. Jo em vaig començar a centrar en un nou projecte que em fa molta il·lusió.
Diuen que les coses passen per algun motiu, jo no m'ho havia volgut creure mai, però després d'aquests mesos estranys ho començo a creure fermament. Crec que tot el que m'ha passat havia de passar, perquè m'ha ajudat a veure les coses d'una altra manera, a veure les coses més clares, i a saber que vull en aquesta vida.

Resumint que ha acabat l'any i visc sola al meu piset, amb les meves dos gosses. Res a veure amb el que tenia en ment al començar l'any, o sigui que no penso fer cap propòsit per l'any vinent, perquè no serveixen de res, un dia t'aixeques, i veus que tot ha canviat. Em deixaré portar, sense mirar gaire endavant...

Bon Any a tots!

Abans d'ahir va fer un any, i no ho vaig recordar. Bé, de fet, ja feia dies que sabia que queia per les dates, però no volia recordar el dia. Recordar el dia, hagués fet que passés un mal dia, i així evitant saber-ho, doncs no ha estat tant dur. No se perquè em pensava que era el dia 16, però no, va ser l'11 de desembre del 2006. I ara ja ho recordaré per sempre. Tot va anar tant ràpid i tant lent a la vegada, que no sabia ni quin dia era, van ser uns dies tristos. Però em vaig poder acomiadar d'ell, dos dies abans, vaig anar a veure'l, sabent perfectament que seria l'últim cop que el veuria. Em van dir que estava sedat, que no és donava compte de res, però no va ser així. Jo no el volia veure, no sabia si seria lo suficient forta, però ara miro enredera i sempre em quedarà aquell últim moment amb ell. Vaig entrar a la seva habitació, estàvem sols, li vaig acariciar la galta,va obrir els ulls i em va mirar, em va clavar la mirada, sempre ho recordaré. Li vaig fer un petó, i li vaig dir que l'estimava, mentre la meva àvia ja em venia a buscar. Dos dies després va morir.
Fent balanç d'aquest últim any sense ell, us puc dir que l'he trobat a faltar moltíssim. Si, ja se, estàvem allunyats, però ell era allà, al meu petit racó de felicitat, i ara ja no hi és. He trobat a faltar que hi sigui. I sobretot he trobat a faltar el seu somriure.
Volia fer un altre tipus de post, recordant-lo, recordant aquells moments, però no ho vull fer, el vull recordar bé, somrient, recordar els bons moments. Ell volia que estesem bé, que ens alegréssim per ell, que per fi descansaria. No em puc alegrar de que ja no hi sigui, però se que ara està millor. I per això, per ell, i perquè és una de les persones que m'he estimat més en la vida, no vull fer un post dramàtic, i no vull plorar. Simplement vull recordar aquest gran home com és mereix, recordar els grans moments que em va donar i pensar que si encara ara sento aquesta buidor és perquè les estones amb ell van valer realment la pena.

Avui estic nostàlgica, m'han vingut al cap concerts als que anava 15 anys endarrere, i m'ha fet gràcia penjar algunes de les cançons que més em van marcar, i que segur que a molts de vosaltres també. Si, també he inclòs a Sopa de Cabra, ja se...però no es pot treure el mèrit de que tenen cançons que s'han convertit en himnes.
Records de concerts que he viscut...espero que us agradi!