Lo raconet de la Boira

L'altre dia vaig somniar que m'operaven. Era la meva tercera operació, el somni era molt real, i la veritat és que em vaig despertar una mica inquieta. Així que m'he decidit d'escriure la meva experiència als quiròfans, però tal i com jo la vull recordar:

Després de passar un dia sense menjar res, i quasi 12 hores sense aigua, després d'haver pres un purgant, que de tant dolent quasi que el vomito i deixa de fer la seva funció. Després de tot això, evidentment arribo al hospital per a que m'operin feta un drap, perquè és clar, aquí hem d'afegir els nervis que em continuen fent anar al lavabo tot i que ja no em pot sortir res més!

Primera hora del matí, m'assec a la sala d'espera, quan arriba el meu torn em fan omplir paperassa i firmar papers que més valdria que no hagués llegit, perquè clar, l'hospital no és vol fer responsable de possibles complicacions durant la intervenció.

M'assignen una habitació, i em ve a buscar un "botones" com si estigués en un hotel de luxe, i apa, cap a l'habitació a esperar el meu torn.

Quan em ve a buscar el cel·lador estic tant nerviosa que les meves cames han cobrat vida pròpia i estirada a la camilla, puc veure les sustracades que fan, van per lliure, no hi puc fer res, el noi comença a riure i em diu que tranquil·la, però no ho puc parar. Quan arribem a baix, després de fer-me passar per un tub, i a un costat quedar-se el cel·lador, i en l'altre m'estaven esperant uns nois tots somrients, en veure'ls vaig pensar: que bé s'ho passen, m'agradaria veure'ls al meu lloc. Em van començar a fer bromes, i entre brometa i brometa em van aparcar a la sala on s'esperava tot de gent que com jo anava a parar a la sala de tortures. I allà em teniu, esperant a que em toqui el torn, i escoltant als metges i infermers com parlen del partit del Barça del dia anterior, com si estiguessin a una oficina! Argh! Que dintre d'una estona estaré a les seves mans!

Mentrestant, no us oblideu de les meves cames, que continuen tinguen vida pròpia, després d'apropar-se, l'anestesista em va dir:

-Estàs molt nerviosa! Intenta relaxar-te mentre et poso la via. - I jo li vaig suplicar.

-Por favor dame drogas duras! Dame algo! Alguna cosa que em tranquilitzi. - El molt simpàtic em va somriure i em va dir que ja estava, al cap d'uns segons estava flotant, el millor viatge de la meva vida, si no hagués anat tant malament hagués cridat l'anestesista i li hagués demanat que em digués que m'havia posat, i alguna recepteta, és clar... ;) Res, que quan em van agafar per portar-me a quiròfan, només puc recordar que tothom estava rient amb les meves parides, i que jo també m'estava partint de riure. Un cop a dins, em van fer estirar a la taula d'operacions, pel meu propi peu drogat, i em van començar a posar cables i coses, i ells continuaven xerrant alegrement. Acte seguit, vaig tornar a mirar al anestesista amb careta de pena, i li vaig demanar que m'adormis ja, que m'estimava més no veure tots aquells cables, eines, monitors, etc. Va tornar a agafar-me la mà (Ooooh! millor que una petició!!) i em va dir, ara notaràs una fredor al braç, i la vaig notar...i després res més...Gràcies senyor anestesista, si en aquells moments em demana matrimoni hagués acceptat!

-Estàs gorda!!

Aquesta és la frase de l'estiu per a mi, tothom quan em veu em diu lo mateix. Vale, m'he engreixat, però perquè a les que estem primes quan posem uns kilos se'ns pot dir gordes, i quan estem primes, primes, sense que passi res? Perquè si que passa...de vegades tampoc estàs agust amb lo prima que estàs.

Bé, que me'n vaig per les rames, quan algú fa dies que no em veu, lo primer que em diu, enlloc de saludar-me és aquesta frase: ESTÀS GORDA!! Que primer em feia gràcia, perquè n'estic ben orgullosa, tot s'ha de dir, però quan jo t'ho diu hasta una veïna que quasi no parles mai amb ella...Perquè clar...l'altre dia anava pel carrer, i ja la última es que sento unes dones que estaven xerrant, jo anava a la meva, despistada com sempre, i sento:
-Hola! - jo que em giro, i la dona diu-
-"Has puesto unos kilitos, eh!! Peró estás guapa!" - ah! gràcies per l'aclaració vaig pensar.

O el meu pare: -Oh! estàs grasseta punyetera! - Tot pessigant el "michelín".

O la meva mare: -Escolta, acompanya'm caminant fins al tren que et convé! - Argh!!

O el meu cunyat: -Oh cunyada! Quines popotes que se t'han fotut!!

I així podria continuar. La qüestió es que tinc de renovar tot el meu vestuari, aprofitaré i aniré a les rebaixes. Però jo que voleu que us digui, estic ben contenta amb els meus kilets de més!

A part de la calor evident, hi ha molts altres factors que ens fan donar compte que ha arribat l'estiu, sobretot pel tema consumisme, a la tele comencen a fer anuncis de cremes anti cel·lulíques, bronzejadores, protectores solars, i molt més, però avui em volia centrar en uns dels productes estrella que em fan més ràbia:

Perquè clar, arriba l'estiu, ens posem robeta fresca i fa com lleig que surtin els "pelos", i apa a comprar tota classe de productes, (puto consumisme). Arribes al super, i tens tanta gama per triar, que ja et passes mitja hora per decidir-te que és el que tu necessites, per acabar marxant amb més coses de les que necessites, i de les quals no en faràs servir ni la mitat. I es que et fan dubtar de mala manera, que si amb aloe vera, que si "para pieles sensibles", "para pieles secas", "mixtas", "acabado profesional", argh!! , jo no se com coi tinc la pell.

Quina ràbia em fa l'anunci aquell de Veet, que la tia es llença un mocador per la cama, i rellisca, o l'altre d'una que se li trenquen les mitges. Que jo em pregunto, que es pensen que tenim a les cames? Ganivets?? Em fa malpensar de comprar-me aquests productes, perquè si m'han de sortir un pels com a claus per a que em puguin quedar suaus quan em tornir a posar la fantàstica crema...

En fi, que no hi ha res a fer, perquè sempre acabo caient, ja que no em puc permetre la laser, compro productes que et prometen que tindràs les cames fines "hasta 4 semanas" i una merda!
Silkepils que no fan mal perquè la pots posar a la nevera (mentida!!), i apa a passar-te hores al lavabo armada de tot els productes a veure si puc fer desaparèixer tots els pels. Perquè? Perquè no ens deixem totes melenes? Aish quina angúnia, soc la primera que em fa fàstic veurem peluda...Que hi farem! Realment m'han menjat el coco!

No vull que el raconet s'ompli de pols. Ja fa dies que no escric massa, i veig que poc a poc vaig abandonant el meu blog. No vull que em passi, com amb tantes coses a la meva vida, que he anat deixant passar per a que acabessin caiguen pel seu propi pes. M'estimo més posar un punt i final digne. En la meva vida s'ha complert un cicle, i quan vaig obrir Gossades, i després el Raconet ho vaig fer per la necessitat que tenia d'expressar-me, era igual qui em llegia, era igual les tonteries que arribava a escriure...però ara no, hi ha persones que em llegeixen que no voldria que ho fessin perquè envaeix la meva intimitat i no em sento còmoda al lloc on hauria d'estar com a casa.

A veure, no tanco el blog, el deixo obert, perquè el dia que tingui necessitat d'escriure ho faré, però no vull que es converteixi en una obligació, o un mal de cap perquè fa dies que no escric. Necessito ficar punt i final, i dir-vos a tots que m'heu ajudat molt, i que moltes gràcies per la vostra companyia, i per haver-me deixat entrar a formar una mica de part de les vostres vides.

No dic adéu al món dels blogs, no podria..., però després de tot lo que m'ha estat passant últimament, cada cop tinc menys necessitat d'escriure...cada cop soc menys Boira i més Laia...Tot i així continuo amb els projectes com ara c@ts, del qual en faré un post al seu dia, i em continuareu veient per casa vostra. I segurament tornaré...però ara com ara, tanco una etapa de la meva vida, i en començo una altra.

Molts besitos per a tots, ha estat un veritable plaer.

No se quant temps fa que estic buida.
És impossible calcular-ho..., anys..., mesos..., però se que fa massa temps que ho estic.
No se com em vaig anar buidant, suposo que tan a poc a poc que per mi va ser imperceptible.
He passat de ser una persona que exterioritza les coses, a tenir atacs d'angoixa perquè no se com treure lo que tinc dins, de fet, se m'ha enquistat tant que ja no se ni que em passa.
Molts anys buscant alguna cosa. Alguna cosa que em fes sentir millor, que m'omplis una mica. Aquest ha estat el meu gran error, perquè a part de fer mal a altres persones sense donar-me compte, no he buscat on havia de buscar, havia de buscar dins meu. He de ser jo la qui ompli aquest buit.
I així em sento, com la boira que mirant de lluny sembla un núvol, una massa de cotó fluix, alguna cosa que pots tocar. Contra més t'hi apropes, menys densa la veus, i quan ets al vell mig, t'envolta però no hi ha res...

Així és com s'hem pot definir millor, sóc poca cosa. No se si és perquè de petita no volia menjar, si és perquè els meus pares es van esforçar més amb la meva germana petita, o que a l'hora de repartir les carns a la meva família és van oblidar de mi. Sigui com sigui, el fet és que sóc molt poca cosa, medeixo 1,57 i sempre he pesat poc, no és que estigui prima, però sóc menuda i ho sembla. A mi em posa dels nervis que la gent em digui que estic molt prima, perquè no m'agrada estar-ho, i perquè de fet no ho estic. Bé, aquest ja seria un altre tema.

El fet és que porto uns dies que no em conec, el reflex que veig al mirall s'hem fa estrany. Els pantalons no em passen. L'altre dia em va saltar el botó de la cremallera d'uns texans! I que veig al mirall? Doncs una Boira arrodonida. I ja, la prova final, el meu pare em va dir que em veia més grasseta, i jo vaig corre cap a la bàscula, i no em podia creure el que veia, jo mai havia pesat tant! Un somriure s'hem va dibuixar a la cara, m'agraden molt aquests kilets de més. Coi, que sembla que sigui ara que faig el canvi, i la regla em va venir quan tenia 12 anys, i ara en tinc 30! M'estic desenvolupant als 30? Sóc un cas per estudiar?

A la meva família sempre hi ha hagut abundància de popes (pits, mamelles, com li vulgueu dir...), però un altre cop, de mi no es van recordar...sempre he viscut rodejada de bons mamellams, i jo...jo res de res...Però ara em miro al mirall, i aquest matí per uns moments he vist a la meva germana, no m'ho puc creure, faig pit, i no m'he operat!

Doncs res, dir-vos que estic fent el canvi, o sigui que si em noteu les hormones esvalotades ja sabeu perquè...

Tots tenim alguna debilitat, un punt feble, allò que ens encanta i no podem evitar fer, tastar, tocar, jugar, acaronar, sentir... N'hi ha que no poden resistir-se a un bon tros de xocolata amb avellanes, n'hi ha que no es poden resistir a un bolso i se l'han de comprar (tinc proves de que un bolso et pot arribar a parlar i demanar-te que el compris!). N'hi ha que no poden reprimir la necessitat de veure un partit del Barça, i cridar i patir i plorar si cal,...

Molts cops no som conscients de les conseqüències dels nostres actes, si en fóssim conscients tot seria molt més fàcil, (ei i no estic donant cap lliçó de moral, per les dates en que estem, no confonguem ara!). Quan la caguem, ens enfonsem, ens sentim molt culpables, sobretot quan som la causa d'un efecte negatiu sobre una altra persona. En el meu cas se que no hi ha hagut cap mala intenció, que si per uns moments hagués pogut pensar en l'efecte dels seus actes s'ho hagués pensat molt millor.

Però bé, em de ser sincers amb nosaltres mateixos, el mal ja està fet, i jo necessito passar pàgina, i tu també ho necessites, perquè ja està bé de tirar-nos merda al damunt, això no es vida ni per tu, ni per mi. La vida continua, vull que siguis feliç. I tu sempre tindràs un lloc al meu cor...per això:

No se vosaltres, però jo soc molt innocent, bé, la paraula no és innocent lo que em passa és que de bones a primeres sempre confio, confio que el que em diuen és veritat. I molts cops ensopego amb la mateixa pedra. Però que voleu que us digui, m'estimo més anar confiant i no menjar-me el cap de lo que és cert i lo que no ho és, perquè per molt que te'l mengis mai sabràs la veritat, i només et crea malestar, un malestar que no soluciona res, al contrari, l'únic perjudicat és un mateix. Vull continuar creient tot el que em diuen, així visc més tranquil·la. Tot i saber que no és veritat...

Nota: Això no significa que vagi per la vida amb una floreta a la mà. Al contrari. Però la desconfiança no porta enlloc. Més val allunyar-se.


Aclariment: el títol del post és mentires, perquè per a mi les mentides sempre seran mentires. Lleida és així. :)

Fa dies que os tinc abandonats, no em passo pels vostres blogs, no escric...La veritat és que no tinc forces. Escriure per escriure, escriure sempre el mateix, escriure que no em trobo bé, queixar-me...no en tinc ganes...Tinc una merda de malaltia que no és considerada de risc, que d'això no et mors, lo que comporta que no s'investigui tot el que s'hauria d'investigar, que entenc que hi hagi prioritats, però a les que tenim un grau elevat, com ara jo, de vegades la vida se'ns fa molt difícil. Porto uns dies amb un cansament extrem, m'aixeco cansada, al llit em sento cansada, moure una cama em mata...com estic millor es estirada amb els ulls tancats, ni asseguda davant l'ordinador estic bé...
Veieu, per això no volia escriure, odio explicar lo que em passa, perquè odio que la gent em miri amb cara de pena, o que pensi pobreta, o que no entengui perquè estic tant cansada, o que em diguin que faci un esforç, i no entenguin que no puc, que l'esforç el faig continuat. I avui no hauria de ser a casa, i hi soc, no m'he pogut aixecar aquest matí, no he pogut fer l'esforç de sortir del llit fins fa ben poc.
He estat temptada de no publicar aquest post, però mira, tenia ganes de desfogar-me.

Fa uns dies que no deixo d'escoltar darrera una revista i ja li he donat la interpretació que té per mi, en funció de les meves vivències, a veure si tinc forces i us l'escric.



Bon cap de setmana xatulins!

Feia temps que ho pensava, de fet des de que vaig començar a anar amb bici per barna que ho vinc pensant, et trobes gent que no mira al travessar el carril bici, i no te en compte res, gent que es passegen tan tranquils com si fos la vorera. Havia tingut algun ensurt, d'haver de frenar de cop, o esquivar algú. Però aquest cop no ha estat un ensurt, he atropellat un guiri, si, encara tremolo ara, estava jo tranquil·lament baixant per Paral·lel, per als qui no ho sabeu, el carril bici de Paral·lel està entre mig d'on aparquen els cotxes i la vorera, doncs baixant amb el bicing, entre mig d'una furgoneta i un altre cotxe m'ha sortit un guiri il·luminat, que s'ha posat a travessar sense mirar ni res i se m'ha tirat a sobre literalment, jo només he pogut frenar una mica, la resta de la frenada a anat a càrrec del seu cos, m'he posat a tremolar, li he preguntat si estava bé, i després m'he cagat amb tot. Llavors m'he donat compte que era guiri, perquè m'ha començat a dir:
-Sorry, sorry...! - crec que anava mig tocat.
-Are you OK? - li he preguntat
-Yes- i m'he quedat allà plantada, mirant-lo, sense reaccionar més, llavors he escoltat una veu que venia de la vorera, l'amiguet del accidentat que em preguntava si jo estava bé, li he dit que si, m'he tornat a assegurar que l'home no tenia mals majors, i he marxat Paral·lel avall.
Quina ràbiaaa!! Perquè no pot vigilar més la gent? Ara qui em treu el susto a mi? Quan agafi la bici ara aniré amb 10 ulls, però tot i així no ho podria pas evitar. I a ell quan li passi la borratxera li començarà a fer mal tot, segur, perquè li he fotut un bon cop.
No vull frivolitzar, però mentre arribava a la parada m'ha vingut al cap aquell joc en el que et donaven més punts si atropellaves una velleta, no recordo el nom.
Per cert, estic una mica adolorida, suposo que dec haver fet algun mal gest.

Sóc un gat, sempre ho he estat. Tinc caràcter de gat, i com tot, això te les parts bones i les dolentes. Tot i ser un gat, portava uns anys sent un gat amansit, podria dir que quasi un gos. Ja se que tot això que estic dient es molt contradictori, perquè de tots es sabut la meva fal·lera pels gossos, però una cosa no treu l'altra, que m'agradin els gossos no vol dir que jo sigui com ells, de vegades m'agradaria...però no...sóc un gat...Sempre observo, i em mantinc alerta, no sóc confiada, però intueixo quan em portaré bé amb algú, i llavors, m'apropo i sóc molt mansa, i em refrego entre les cames, i demano molt a aquella persona. Però tinc por de seguida, m'espanto, un simple gest em pot fer por, i em costa tornar a confiar. Amb mi és pot confiar, però sóc molt meva, només m'apropo quan jo vull, i em puc mantenir allunyada, però observant. També tinc el punt de bogeria que tenen molts gats, aquell punt en el que no saps com agafar-los. Per fora, de vegades, semblo freda i estirada, en canvi, quan conec i confio, sóc juganera i dolça.
Durant molt temps havia deixat de ser jo mateixa, però ara em torna a sortir la vena de gat, i no se si m'agrada...



Aquest post no te res a veure amb el nostre estimat Gatot. ;)

Tinc un diari on sempre acostumava a escriure el balanç de l'any el dia 31, avui el tenia a la mà, i he estat apunt de començar, però he cregut que ja que tinc el blog que millor que fer-ho aquí. Els dubtes estaven en que aquest any m'han passat moltes coses, i la veritat, no tenia gaires ganes de recordar-les, però bé, no per oblidar-les deixaran de ser-hi.

Vaig començar l'any amb una tristor punyent, el meu iaio havia mort feia molt poc, i la salut de la meva mare em tenia molt preocupada. Tot i així tenia projectes i ganes, estava a l'atur, un atur voluntari, perquè vaig decidir preparar-me unes oposicions i també estava enmig del merder de la reforma del meu piset. Els primers mesos del any els puc resumir amb: paletes, últims retocs, comprar mobles, netejar, caixes, trasllats...Bé, ja sabeu que és tot això...La veritat és que estava il·lusionada, tot i que amb la meva parella quasi ens tirem els plats pel cap. Perquè hi ha tanta tensió quan hi ha canvis?

Entre una cosa i una altra, no em vaig donar compte i em vaig plantar al maig, i els 30 anys s'apropaven, i com no, vaig tenir la crisis dels 30, necessitava fer canvis en la meva vida (encara no sabia tot el que m'esperava).
Vaig fer els 30 anys en un viatge molt especial. Van venir acompanyats del que jo em pensava seria un canvi, fins i tot vaig arribar a plantejar-me algunes coses molt serioses aquells dies. En tinc un record molt agradable, la veritat.
Quan vaig tornar del viatge, vaig decidir obrir Gossades, necessitava fer alguna cosa diferent, i bé, això m'ha permès conèixer-vos a tots vosaltres, i viure un món totalment nou per a mi.

L'estiu va ser diferent, estrany, amb poques ganes de fer coses. La meva parella s'estava plantejant un gran canvi en la seva vida, i jo el vaig recolzar en tot, realment creia que és el que havia de fer, tot i que sabia que aquest canvi a mi m'acabaria afectant d'alguna manera, no sabia si positivament o negativament, però sabia que m'afectaria.

Després a la tardor tot és va precipitar, molts canvis, molt ràpids i jo navegant pel mig feta un embolic. Jo em vaig començar a centrar en un nou projecte que em fa molta il·lusió.
Diuen que les coses passen per algun motiu, jo no m'ho havia volgut creure mai, però després d'aquests mesos estranys ho començo a creure fermament. Crec que tot el que m'ha passat havia de passar, perquè m'ha ajudat a veure les coses d'una altra manera, a veure les coses més clares, i a saber que vull en aquesta vida.

Resumint que ha acabat l'any i visc sola al meu piset, amb les meves dos gosses. Res a veure amb el que tenia en ment al començar l'any, o sigui que no penso fer cap propòsit per l'any vinent, perquè no serveixen de res, un dia t'aixeques, i veus que tot ha canviat. Em deixaré portar, sense mirar gaire endavant...

Bon Any a tots!

No se que passa que últimament cada cop que vaig a casa els pares acabo amb mal de panxa. Bé, no cada cop, però ha coincidit que cada cop que he agafat un mal de panxa ha estat allà, i és d'allò més emprenyador tenir la teva mare preocupada, al darrera tot el dia.
Doncs això és el que m'ha passat aquest Nadal, després de dinar a ca la iaia, i d'acabar ben tipa. Per si no n'hi hagués prou amb el dinar, em vaig fotre 4 lioneses, i un bon tip de torrons, i tot per res, perquè vaig arribar a casa, i lo primer que vaig fer va ser anar al lavabo i deixar tot el dinar de Nadal allà! Quin greu! Tant bo que estava! Però la cosa no va acabar aquí, suors fredes, corregudes al lavabo, vaig passar la nit del lloro, i lo pitjor de tot: la meva mare!

Mare: Que et porto?
Jo: Res.
Mare: Com et trobes?
Jo: Bé. (estava agonitzant però bueno, qualsevol li diu en aquestes situacions).
Mare: Té, te fet una camamilla.
Jo: T'he dit que no vull res.
Mare: Beu.
Jo: No. (marejada com una sopa, que no podia ni articular paraules, i menys discutir, és clar...)
Mare: T'anirà bé!
Jo: Nooooooooo, que no veus que ho tornaré a treure.
Mare: Beuuuuuu.

I així incordiant fins que jo cedeixo i acabo bebent, i és clar, 5 minuts després, una altra carrera al lavabo per treure la camamilla. Argh!!

Mare: Beu més, que t'ha anat bé.
Jo: Bé???!!! Però que dius??!! Que no veus que m'ha anat fatal? Vull Primperan.
Mare: Ja saps que no en tinc d'aquestes coses, et puc fer una altra infusió.
Jo: (això ho pensava, no ho vaig dir en veu alta) vull marxaaaaaar a casa meva.

A l'un demà, feta un drap, vaig enfilar cap a l'estació de trens. Això si, aguantant a la meva mare, dient-me que com podia marxar en aquestes circumstàncies, i la veritat és que estava fatal, el viatge és va fer llarg, però per mi va ser un alleujament arribar a Barcelona.

Doncs res, que han passat uns dies, però el virus es resisteix, i encara em dona una mica de malestar. Però clar, això no li puc dir pas a la mama. :)

Tots heu sentit l'expressió li ha anat d'un pèl. La utilitzem molt, la que potser no utilitzem tant és la de li ha anat per un pèl de cony, que ve a tenir el mateix significat, però emfatitza en el fet de que li ha anat molt justet. Que dius, estrany, perquè un pèl de cony és més gruixut que un de normal, però mira...
La vida està formada de casualitats, de multitud de moments en que ens ha passat alguna cosa, i ha anat per un pèl, que no ens en passi una altra, i això probablement ens hagués canviat la vida. No sabrem mai com haguessin estat les coses, si no hagués passat aquella casualitat que va fer que et desviessis del camí que havies triat. Se que no has de pensar mai en que hagués passat si hagués fet això o lo altre, que hagués passat si en aquell moment no s'hagués creuat aquella persona, o no s'hagués creuat aquella oportunitat... Però avui estic reflexiva, i m'he parat ha pensar en algunes de les coses de la meva vida, que haguessin pogut ser, i que per un pèl de cony no han passat, o si. El fet és que no ho sabré mai, i millor així.

Per un pèl de cony:

No crec en el destí, ni en totes aquestes coses, però el que és clar és que som qui som per la suma de moltes casualitats.

Quan una etapa de la vida s'acaba fa molta por. Tens por d'equivocar-te. Arriba un punt en el que saps que ja no hi ha marxa endarrere, que la vida que portaves inevitablement canviarà. Això no vol dir que canvii a pitjor, però el que tens clar és que passaràs una mala època abans no t'adaptis. Adaptar-se a una nova situació, encara que en l'anterior no estiguessis bé, és difícil. Són moltes coses, el dia a dia. Petites coses a les que no donaves importància, però pel fet de perdre-les adquireixen certa importància. Això és com tot, som animals de costums i tot canvi necessita un procés d'adaptació. Em fixo amb les meves gosses, en el comportament que tenen davant dels canvis, i veig que els costa més o menys, però que s'acaben acostumant a tot.
Venen temps durs per a mi, i estic una mica apàtica a l'hora d'escriure, més que apatia, el que em passa és que estic tant capficada que només escriuria del mateix, i em canso a mi mateixa. O sigui, que si veieu poc moviment, no patiu, que quan em torni la inspiració compensaré tots els posts que no he fet durant aquests dies.

La Boira no és res més que un fenomen meteorològic, un núvol situat a prop o fregant la superfície de la Terra, format per petites gotes d'aigua en suspensió. Crec que aquest fenomen tant propi de la meva terra, em descriu una mica com soc jo.
-Somniadora (un núvol)
-Però sempre tocant de peus a terra.
La boira està formada de petites gotes en suspensió, com jo que soc la suma de moltes coses, coses que m'han anat passant i que m'han fet qui soc ara.
Estic molt contenta de la meva experiència a Gossades, i evidentment no deixaré de participar-hi, no podria, no estic pas dient adéu a Gossades, tenia ganes d'obrir el meu propi espai. Suposo que com tothom, m'agrada compartir la meva vida, però també m'agrada tenir el meu petit raconet d'intimitat.