Buida
No se quant temps fa que estic buida.
És impossible calcular-ho..., anys..., mesos..., però se que fa massa temps que ho estic.
No se com em vaig anar buidant, suposo que tan a poc a poc que per mi va ser imperceptible.
He passat de ser una persona que exterioritza les coses, a tenir atacs d'angoixa perquè no se com treure lo que tinc dins, de fet, se m'ha enquistat tant que ja no se ni que em passa.
Molts anys buscant alguna cosa. Alguna cosa que em fes sentir millor, que m'omplis una mica. Aquest ha estat el meu gran error, perquè a part de fer mal a altres persones sense donar-me compte, no he buscat on havia de buscar, havia de buscar dins meu. He de ser jo la qui ompli aquest buit.
I així em sento, com la boira que mirant de lluny sembla un núvol, una massa de cotó fluix, alguna cosa que pots tocar. Contra més t'hi apropes, menys densa la veus, i quan ets al vell mig, t'envolta però no hi ha res...
Entrades
Boira, ja ho tens tot al teu favor, ara ja saps el més important: has de buscar dins teu i no enfora. Tenir això clar és fantàstic!! Ara pots estar tranquil·la, perquè en el fons les coses són així de simples. Genial el símil de la boira. Va, ànims :-*
Aixó qué has escrit és tant bonic, peró tant dur alhora! peró és la pura realitat. Jo en sóc conscient, ara falta que ho accepti i m'ho apliqui.
Volia donar-te les gràcies pel teu post i dir-te que jo també hi seré pel qué necessitis, i que espero que totes dues ens refem aviat i algun dia ens expliquem qué bé ens va la vida i com en som de felices. Fins aleshores, hem de ser més fortes que mai, tenir més ganes de viure que mai, i deixar-nos ajudar, encara que amb aixó ens sembli que no en tenim prou. Ens omplirem poc a poc, Boira, ho aconseguirem. Espero que ens veiem ben aviat.
Una forta abraçada
Buf! No sé què dir-te, noia. Et diria allò típic que només pots tornar a omplir la copa si abans es buida, però no crec que en aquest cas sigui aplicable. M'ha agradat molt el post, però és molt dur. I els atacs d'angoixa, desterrem-los, ja!
Saps, em sento una mica igual, q et falta alguna cosa, q no akabes d'estar bé, que no acabes d'omplir aquest buit, fa temps vaig arribar a la conclusió q el podia omplir amb el que m'agrada fer i costa, costa molt i com més gran et fas més costa, però es va fent, només cal tenir un bon dia i des de llavors podem agafar força, vinga moooolta sort que segur que ben aviat estàs millor!
Estimada Boira, saps que t'entenc a la perfecció i només em queda dir-te que t'animis i que algun dia, entre aquesta boira, arribarà un sol lluent i cpalid que donarà sentit a tot plegat. Així ho desitjo. Ànims i una abraçada
Boira, passa pel meu bloc, a veure si t'anima un xic petit... Petons
Jo no crec que dins la Boira no hi hagi res. Potser no es veu, prò quan trobes aquell arbre que s'hi amaga, aquell rierol, aquell arbust de cireres d'arboç, aquell conillet que ens observa sobre una roca... Totes aquelles coses belles i precioses que fan que la Boireta sigui única! Si no passeges entre la boira, no les trobaràs pas! Has d'obrir molt els ulls perquè a vegades la boira és massa espessa. Potser trobes alguna pedra que et fa caure, prò et tornaràs a alçar per a cercar les coses bunikes que fan de tu una boira única i especial!
molts ànims, preciosa!
Oh, tia, quin post més tristot. Sí, a vegades et dóna la sensació d'estar buida. Però no facis cas. No crec que ho estiguis, és una sensació. Amb això no trec importància al greu que és sentir-se així. Buida. O plena, però de coses dolentes. Buscar dins teu? sí, és clar però no es pot evitar que tot el que vius et pugui condicionar. No és dolent. Sempre i quant tinguis clar què vols. Si no ho tens clar, reflexiona. POSITIVAMENT. Pensant en tot l'ho bo que ara tens i sabent que això mai ningú t'ho treurà.
Cada cas és un món, i és difícil saber com es sent una altra persona, però si bé et diré que tot comença en un mateix, a mi sempre m'han omplert molt les persones de les que m'he envoltat. Quan tens gent que està per tu i que en qualsevol circumstància estan disposats a deixar el que sigui per allargar-te la mà i que t'hi aferris, crec que no has de patir per res. Ara saps on buscar per tornar a ser tu, però no descuidis aquells que et volen bé. Veure que et recuperes els farà feliços, sens dubte.
precisament és això, ens hem de sentir buits i començar a emplenar-nos de les coses que més ens agraden.
ja sé que no és aquest buit el que descrius, però si li doneu voltes una mica més, ja veureu com aquests dos buits estan estretament relacionats. Tot i ser contradictoris.
una abraçada!
Em sento molt identificada amb tu. I tinc por de no poder sortir d' aquesta buidor encara que ho intenti amb totes les meves forces. A vegades crec que tot passarà, que trobaré la resposta i m' alliberaré d'aquesta engoixa però al dia seguent tot torna a ser gris... i tinc por.
Espero que poc a poc aconsegueixis omplir aquest buit i puguis alliberar-te de les angoixes. Ànims.
amb aquest petó que t'envio et sentiras una mica millor ... salut
Mira més enllà. La boira s'esvaeix ràpid. No t'aturis enmig. Camina, camina, corre si cal... El que no pots fer és quedar-te aturada enmig de la boira i no fer res. Escapaaaaaaa!
"Ànimus!"
Aquesta sensació de buidor que descrius jo no l'he sentit mai, ni tant sols alguna cosa semblant, i hem resulta realment difícil poder donar-te consell. Crec que la sol.lució es omplir-se d'un mateix i buscar coses que ho complementin, sembla que ho has començat a fer i crec que és el camí correcte.
Quan menys t´ho esperis vindrà una bufada i s'escamparà la boira.
Bonica... el primer que hauríem de fer és cuidar-nos a nosaltres, tothom em diu que el dia que em senti bé amb mi mateixa no tindré aquesta necessitat de ningú per respirar... però és tan difícil... t'entenc perfectament... jo també em sento buida... estic perduda i descentrada... el problema és que tampoc sé com adreçar la meva vida per sentir-me una miqueta millor... estic aquí pel que vulguis eh! ho saps? qualsevol cosa fes-me un crit i aquí apareixo! petonts bonica
Al principi no he entès massa res, estava desconnectada completament.
La buidor és un sentiment molt dur. Transitori però simptomàtic. "He de ser jo la qui ompli aquest buit." És difícil, eh?! però què seria la nostra vida sense reptes?
És dur el que escrius. Entenc aquesta sensació. La Boira vista de prop no és menys densa, s'hi poden veure un munt de sentiments dins. Jo hi he trobat molt bones estones, riure'ns i passar-nos-ho bé, ajuda i companyia en mals moments..
Creus que enmig no hi ha res? Jo crec que sí, hi ets tu. I dins teu tens moltes coses bones, no crec que estiguis buida, de veritat t'ho dic, també hi haurà coses dolentes, és clar, però que no deixis que et condicionin. Pensa en positiu.
Expressa el que sentis, si has de cridar, crida, si has de plorar, fes-ho, però no t'ho mengis sola, perquè això sí que que fa que et consumeixis per dins.
Tothom et dirà que és dins teu on s'ha de buscar, sempre, és difícil, però no s'ha d'esperar que res ni ningú ens ompli el buit. Tu ja te'n has adonat, i aquest és el primer pas per tirar endavant.
El que vull és que estiguis bé.
Saps on estic per qualsevol cosa que necessitis, el que sigui, si vols parlar, parlarem, si vols sortir, sortirem.
Una abraçada ben forta i molts ànims.
Crec que entenc com et sents. Jo i els meus sentiments no ens portem massa bé, però crec que aquesta sentació me's familiar. Intentar omplir-te no es fàcil. Sobint jo em trobo enganyant-me a mi mateix fent coses que m'agraden, però que no són suficients per canviar aquest sentiment. Falte algo més, és un ingredint bàsic perquè el plat et quedi bo. Espero que el trobis
El primer pas per a superar un problema és reconèixer-lo.
El segon pas, si veus que no te'n surts tu tota sola, és demanar ajuda.
I el tercer pas, és començar a veure les coses d'una altra manera, i caminar cap a la felicitat :)
Un petó, maca.
Com t'ha dit el Rankor, busca coses que et complementin, coses que t'agradi fer, companyia amb qui t'agradi estar. Tot això també ajuda a omplir-nos, però la base som nosaltres mateixos.
Doncs jo trobo que te n'ensurts prou be treient les coses que t'angoixen a l'exterior...nina, tots tenim moments de debilitat, d'angoixa, però per això hi ha gent aprop, per xerrar, per animar, per riure, per plorar amb nosaltres.
No canviís, segueix siguent la Boira que ens mostra el seu interior de la manera que nomes tu saps fer-ho :-)
Una abraçada ben gran i dolça!!!!
Buf, has descrit a la perfecció un sentiment molt dur... que només pot entendre aquell que l'ha viscut o que l'està vivint. La metàfora de la boira és preciosa.
Ara m'agradaria poder tenir una llarga conversa amb tu i poder parlar de tot això, perquè un comentari se'm queda petit per dir-te tot el que et voldria dir... No existeixen solucions màgiques i cada persona és un món. Tots hem de buscar dins nostre i el que em vagi bé a mi no t'hi anirà a tu... així és que, no sé... intenta no tancar-te tant perquè els altres són una font de perspectives quan estem estancats en el buit!!
una abraçada inmensa!!!
La vida és la búsqueda continuada d'alguna cosa que potser no trobarem mai. De fet l'important potser sigui anar cercant encara que en el fons sapiguem que no ho trobarem mai.
I mentrestant procurar pasar-t'ho de conya
Boiraaa! vina que riurem! és bó riure i amb tu ric molt! fins araaaaa!
Pintor
Una abraçada: mmmmmmmmmmmmpf
Abraçats la Boira escampa. Ja veuràs.
Milú
Potser a dins teu hi tens la resposta. Penso que tothom en un moment o altre s'ha sentit així.
Mira endavant, sempre !
Una abraçada!
i la felicitat no és el destí si no el camí...
besets!!!
una preciosa foto per un trist escrit, ara hora d'anarse omplint poc a poc maca. Comencem avui? ;)