Darrera una revista

Tinc uns quants posts per escriure. Bé, que voleu, si quasi no escric!! Ains...Hauré de començar a apuntar-me les idees. Volia parlar de política, però em tenen tant però tant fins als collons que no en tinc ganes així que m'he decidit per ser conseqüent amb lo que vaig prometre i us vaig a fer un post sobre com interpreto jo darrera una revista, a veure que us sembla. I a veure si em dieu quin significat té per a vosaltres.




I quan va sortir es sol, després de 4 dies,
pensaves i fumaves darrera una revista.
Són massa domicilis, de moure tots es mobles,
receptes italianes, és massa temps amb obres.

I quan va sortir es sol, després de 4 dies,
i vares dir "has vist?", supos que amb un somriure.

M'agrada aquesta escala, amb sa bombeta nua,
m'agrada aquesta casa, me n'he de comprar una.

I quan va sortir es sol, després de 4 dies,
pensaves i fumaves i vares dir "què mires?"

I es dies no s'aguanten, sa vida s'erosiona,
m'anul·la i m'hipnotitza aquesta grapadora,
me roden per sa cara suïcides i neurones,
ja no sé què me queda i no sé si me funciona.

Davall es fum immòbil des meu altre cigarro
faràs una cervesa i jo un martini bianco
i com dos asteroides que han desviat sa ruta
direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna.

I quan va sortir es sol, després de 4 dies,
pensaves i fumaves darrera una revista.
Són massa domicilis, de moure tots es mobles,
receptes italianes, és massa temps amb obres.

I quan va sortir es sol, després de 4 dies,
i vares dir "has vist?", supos que amb un somriure.

Després d'haver passat molt temps malament, després d'una discussió, després d'haver estat durant temps encegat, un dia de cop tot passa, el dolor ja no és tant dolor, la discussió ha passat a la història i tot ho veus amb uns altres ulls.
Portaveu massa temps junts, masses experiències viscudes, masses canvis de vida i de domicili, això va minant una relació.
Ella et diu que un dia tot passarà, que tornaràs a estar bé, tu esperes que t'ho digui sincerament.
Et vas acomiadant de tot, et dones compte de com t'agradava on estaves vivint, de petits detalls als que abans no prestaves atenció, et sents perdut, ara no saps on aniràs, t'has de replantejar una nova vida.
És temps d'acomiadaments, i sempre van acompanyats de tensió, i reflexions, et dones compte de com ha canviat la teva vida, i de com s'ha erosionat la vostra relació, qualsevol cosa et fa pensar i entristir i et sents perdut. Després de tant temps voleu separar-vos d'una manera racional, voleu mantenir una amistat, i sobretot voleu tenir un bon record de la vostra relació.
I com dos asteroides que han desviat sa ruta, direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna.

Hi ha moments en la vida que sembla que una cançó l'hagin escrit especialment per a tu.

Cansada

Fa dies que os tinc abandonats, no em passo pels vostres blogs, no escric...La veritat és que no tinc forces. Escriure per escriure, escriure sempre el mateix, escriure que no em trobo bé, queixar-me...no en tinc ganes...Tinc una merda de malaltia que no és considerada de risc, que d'això no et mors, lo que comporta que no s'investigui tot el que s'hauria d'investigar, que entenc que hi hagi prioritats, però a les que tenim un grau elevat, com ara jo, de vegades la vida se'ns fa molt difícil. Porto uns dies amb un cansament extrem, m'aixeco cansada, al llit em sento cansada, moure una cama em mata...com estic millor es estirada amb els ulls tancats, ni asseguda davant l'ordinador estic bé...
Veieu, per això no volia escriure, odio explicar lo que em passa, perquè odio que la gent em miri amb cara de pena, o que pensi pobreta, o que no entengui perquè estic tant cansada, o que em diguin que faci un esforç, i no entenguin que no puc, que l'esforç el faig continuat. I avui no hauria de ser a casa, i hi soc, no m'he pogut aixecar aquest matí, no he pogut fer l'esforç de sortir del llit fins fa ben poc.
He estat temptada de no publicar aquest post, però mira, tenia ganes de desfogar-me.

Fa uns dies que no deixo d'escoltar darrera una revista i ja li he donat la interpretació que té per mi, en funció de les meves vivències, a veure si tinc forces i us l'escric.



Bon cap de setmana xatulins!

Dissabte

Dissabte al tard i estic per casa, tinc el relat conjunt a mig fer, però no estic lo suficientment lúcida per acabar-lo. Així que aprofito per posar-vos aquest vídeo que em van enviar l'altre dia i em va agradar molt:




Em fa molta gràcia el deliri amb el que li agafa el pit el nen, i com xucla...uf! Això a la meva terra és diu popar de valent! Està clar que els homes aquest instint no el canvien...i bé, també hi ha dones que no el canvien.

I aprofito també per a fer els deures que em enviar la Txell. La Txell em pregunta que quines 3 coses sempre m'enduc a la maleta quan vaig de viatge, i una que no m'emporti mai o gairebé mai i que m'hauria d'endur.
  1. Sempre m'emporto el botiquín...es lo que te se hipocondríaca, porto de tot per si de cas!! No fos cas que m'agafi algo que no m'ha agafat mai i que no ho tingui a mà, inclús ho pujo al equipatge de mà si vaig en avió!
  1. Unes calcetes de recanvi...això ens ho han inculcat molt bé les mames, eh Txell! Però no pas per si tens alguna possibilitat de sucar...noooo....per si passa alguna cosa, que ja em direu, que si passa alguna cosa algú es fixarà si portes les calces netes...
  2. El carregador del mòbil i el mòbil, em fot dependre tant d'ell, però no ho puc evitar...ah! i un bon llibre.
I una cosa que no m'emporto mai o quasi mai és el pijama, i no se perquè, perquè molts cops quan arribo al lloc penso que m'aniria bé...suposo que serà perquè no n'acostumo a utilitzar, però reconec que de vegades le trobat a faltar en algun viatge.

Atropellant guiris

Feia temps que ho pensava, de fet des de que vaig començar a anar amb bici per barna que ho vinc pensant, et trobes gent que no mira al travessar el carril bici, i no te en compte res, gent que es passegen tan tranquils com si fos la vorera. Havia tingut algun ensurt, d'haver de frenar de cop, o esquivar algú. Però aquest cop no ha estat un ensurt, he atropellat un guiri, si, encara tremolo ara, estava jo tranquil·lament baixant per Paral·lel, per als qui no ho sabeu, el carril bici de Paral·lel està entre mig d'on aparquen els cotxes i la vorera, doncs baixant amb el bicing, entre mig d'una furgoneta i un altre cotxe m'ha sortit un guiri il·luminat, que s'ha posat a travessar sense mirar ni res i se m'ha tirat a sobre literalment, jo només he pogut frenar una mica, la resta de la frenada a anat a càrrec del seu cos, m'he posat a tremolar, li he preguntat si estava bé, i després m'he cagat amb tot. Llavors m'he donat compte que era guiri, perquè m'ha començat a dir:
-Sorry, sorry...! - crec que anava mig tocat.
-Are you OK? - li he preguntat
-Yes- i m'he quedat allà plantada, mirant-lo, sense reaccionar més, llavors he escoltat una veu que venia de la vorera, l'amiguet del accidentat que em preguntava si jo estava bé, li he dit que si, m'he tornat a assegurar que l'home no tenia mals majors, i he marxat Paral·lel avall.
Quina ràbiaaa!! Perquè no pot vigilar més la gent? Ara qui em treu el susto a mi? Quan agafi la bici ara aniré amb 10 ulls, però tot i així no ho podria pas evitar. I a ell quan li passi la borratxera li començarà a fer mal tot, segur, perquè li he fotut un bon cop.
No vull frivolitzar, però mentre arribava a la parada m'ha vingut al cap aquell joc en el que et donaven més punts si atropellaves una velleta, no recordo el nom.
Per cert, estic una mica adolorida, suposo que dec haver fet algun mal gest.

Manca d'imaginació, manca de criteri...

...el que em molesta més de tot és la gent que no té imaginació...La gent que va pel món omplint aquest buit i aquesta manca d'imaginació amb bocinets de palla i ni tan sols se n'adonen. La gent que organitza la seva ignorància en frases buides i intenta convèncer els altres...
...La intolerància, les teories que no saps d'on surten, les paraules buides, els ideals usurpats, els sistemes anquilosats...això és el que em fa por. Ho odio amb tot el meu cor. Evidentment, s'ha de saber què està bé i què no ho està. Si ets prou valent per admetre els errors de criteri, sempre els pots esmenar. Però els caps quadrats i els intolerants que no tenen imaginació són com paràsits que modifiquen l'organisme receptor, canvien de forma i no es moren mai. No hi ha res a fer...

Haruki Murakami
Kafka a la platja